Diari d'un professor a NY: serà un recull de les meves observacions, pensaments i emocions de una aventura que m'ha portat a New York a fer de professor. Diari d'un professor a NY: será una colección de mis observaciones, pensamientos y emociones de una aventura que me ha llevado a New York a trabajar como profesor. Diari d'un professor a NY: will be a collection of observations, thaugts and emotions of an adventure that brought me to New York to work as a teacher.

Friday, September 24, 2004

Canvis. Canvis importants...

El que hi ha escrit aqui va tenir lloc el dimarts 21 I el dimecres 22. Quan ho publico a internet ja es 24 de Setembre. Mare de Deu de la Merce.

Mare ho sento, el teclat no te accents I no el puc canviar per que em falta una contrasenya. Felicitats mare. T’estimo, en la distancia. Sempre. Us espero a tu I al pare el 17 de Desembre.

Canvis

El diari avui es podria titular, canvis o com pot passar a ser tot una merda en dos dies….

Les classes anaven més o menys bé. No pitjor de com m’han anat als instituts on he estat, fent feina, fent treballar als alumnes. Algun que està un mica sonat, però bé en general. Ahir tot va canviar.

7è periode (cada periode dura 48 minuts) arribo a la meva aula que estava tancada amb clau pq durant el 6è periode no tinc classe i estava treballant amb la meva mentor teacher en un altre espai del institut. No tinc classe però tampoc deixo de treballar….

Arribo a la classe entro amb dos o tres alumnes. Recullo l’ordinador que m’han deixat. El recullo per que la connexió que tinc a internet no està a la taula del professor. El recullo i el guardo al lloc on tinc les coses. Van entrant els alumnes i comença la classe. Aquest dies he intentat que aprenguessin una mica el que vull que sigui la nostra manera de treballar. Tenir uns exercicis a fer, començar amb un exercici una mica curiós i motivador, explicar una mica de teoria un cop ells han provat de fer l’exercici, fer exercicis individualment o en grup, compartir-los entre els alumnes, fer-los a la pissarra etc. Fer algun mural pq les coses més importants estiguin sempre presents a l’aula etc. etc. Cal dir per a que la gent es faci una idea que a una classe de les meves hi tens nois que dormen literalment sempre que poden I els has d’anar avisant, que s’aixequen a escupir la paperera, que badallen fent molt soroll, que quan surten a la pissarra triguen (us juro que es veritat) 10 segons per caminar 5 metres, us ho juro, especialment alguns hispanos. Totes aquestes coses son normals. La gent ho fa al carrer, a les botigues, a les feines…

Un alumne que tinc, l’S. és molt, molt conflictiu. És dels bonets acadèmicament i és bonissim a l’hora de interrompre la classe, a l’hora de faltar al respecte al profe, I no fer cas a quan li crides l’atenció i boníssim a l’hora de exaltar als altres etc. Ara per ara, no el puc controlar. Tant senzill com això. No puc dialogar amb ell a classe, expressament parla ràpid, en argot i sense mirar-me a la cara….. No has de tenir un conflicte dilèctic amb un alumne, només hi tens coses a perdre. I sino és la teva llengua mare ni en parlem. Tothom a l’institut m’ha dit que és un noi molt molt problemàtic, que passa això i allò a casa seva etc etc que si malalties de la mare, que si el pare va fer no se que….

un professor company que el coneix diu “Challenge him” Repta’l. El treus fora de la classe i li dius què passa?, què passa amb tu?, no veus que no pots estar així a classe? estic aquí per ajudar (ells utilitzen help-ajudar molt sovint i de forma diferent, no és gens ofensiu ni despectiu ni té cap sentit de menyspreu. Jo t’ajudo ve a ser com jo col.laboro amb tu) Li dius que l’assignatura és important per ell, que no es podrà graduar, que bla bla... Et pots controlar? només et demano que et controlis i ajudis al bon ambient de la classe”.

Ho vaig fer ahir. Merder, merder, bronca, aquest que riu, S. Que no para de xerrar i no fa cas quan li dic 10 vegades que calli... “Vinga…. si està tothom parlant... estic fart que només diguis el meu nom...”. Cal especificar que mentre centres la teva atenció en un, els altres, no fan absolutament res. I es comencen a descontrolar... a dormir… a dormir en serio. I quan els avises o es fan els ofesos I emprenyats o com si no sabessin que estaven dormint.

Prou. Aixeco la ma no parlo, em relaxo, els miro el to baixa, la cosa ha parat excepte el megacrack del S. No he aixecat la veu, no he cridat, no cridaré. La classe està mes o menys controlada pero S. no, estic bé, estic tranquil, no m’afecta aquesta situació, però prou. “S. Surt fora, surt fora ara mateix” Vaig cap a la porta, vaig cap a la porta mirant-lo, no el desafio, només el miro sense donar opció. No es mou, no vol sortir, diu que ... “surt ara mateix” li dic. Sino s’aixeca li diré a un company que vagi a buscar a la AP (assistant principal) i ella vindrà i ja està. S’aixeca, surt, els altres estan callats, ni una mosca, tots miren bastant sorpresos. Tanco la porta. A un metre de la classe amb porta tancada. Li deixo anar el discurset suggerit, primer no em mira li dic que em miri. Estic molt molt seriós però no aixeco la veu, sóc simplement sec i contundent. Diu que val, val ... que es pot controlar....

Entrem, la classe va bè, hem perdut la mitja hora inicial hora però els ùltims 20 minuts han anat bé. Marxen. S. Surt molt ràpid, parlant per sota el nas. Irònicament diu I’m sorry, I’m sorry... (ho sento, ho sento...) Tothom és fora, excepte dues alumnes. Treballadores que demanen dubtes i coses de l’assignatura. Arriba la Rose, la meva mentor teacher. Ella somriu a les noies, passa a l’aula, ells marxen. Sempre els animo i tinc bones paraules per als alumnes. Una mica a la americana fins hi tot. Si han treballat els hi ho dic. He vist que estaves fent allò o això, m’agrada que tinguis la llibreta ordenada. Et portes bé, moltes gracies, ajudes a un bon ambient de la classe. Ho dic per que el reforç positiu, penso, és molt important. No els faig la pilota i no els dic mai coses que no pensi.... Marxen. La Rose i jo comencem a treballar. Prenc notes. Espera, Rose, que ho escriuré al ordinador i en farem una copia de tot això. Vaig a buscar-lo. Vaig a buscar l’ordinador que m’han deixat. No hi és. El meu ordinador ha desaparegut.

Problema.... Miro, remiro... no, no hi és.... sempre el deixo al mateix lloc. He sigut sistemàtic. Els alumnes em volien prendre els rotuladors de la pissarra blanca i jo ho tenia controlat. Amb el material també: calculadores... l’ordinador sempre al mateix lloc i tapat.

La Rose va directa a buscar a la AP, ajudant del director. Queden 20 minuts per a que marxi tothom. Decideixen registrar totes les bosses dels alumnes. Totes les portes queden tancades excepte una. Totes les bosses són registrades. No surt. Estic nerviós. Penso això no està passant, no m’està passant. No és possible, aquest fotut ordinador no ha pogut desapareixer així com així. Miro per 3era vegada a tots els llocs possibles a la meva aula. Res. Estic trist. Avatut. Com sempre que ens passa quelcom que considerem en aquell moment greu, em pregunto. Per què? i per què a mi? El “dean” és una persona encarregada de la seguretat, el manteniment del ordre etc. a la majoria de col.legis n’hi ha uns quants van amb uniforme de policia. Al meu, no. El director diu que un policia no te lloc a un institut. El meu es un dels pocs que no te policia en tot NY I dels pocs que no te detector de metalls al Bronx. El dean al meu col.legi és un noi jove, alt, format per a fer la feina. És seriós i es nota que controla. Parla amb mi, intenta tranquil·litzar-me*. Em diu quins seran els propers passos i que caldrà fer. Que faci un informe de tot el que ha passat i li ho doni a la AP. Informe, informes… sempre…. Report it, you have to report it…. Ho escric. Estic trist. Confós. Tens, tinc calor. Estic suant. Estic nerviós. Em dedico al informe. L’acabo dient que sóc conscient que no he de marxar de l’aula, que m’ho han dit a diversos llocs fóra del institut. Però que conscientment ho he fet sota consell d’un company i també amb el precedent del primer dia de classe quan un alumne va marxar de classe sense el meu permís li vaig dir: “si surts no tornes a entrar.” Quan va voler entrar, el vaig enviar al director. Ell va venir i em va dir: “surt.” “No no puc sortir de l’aula.” “Si, surt un moment no passa res.” El director li va dir al alumne que jo havia actuat correctament. I que havia de fer-me cas. Però va afegir, si volen anar al lavabo hi han de poder anar... Jo pregunto: si volen sortir 10 per hora també? no 10 no, menys, però els que surtin que surtin un per un... Ara, no pot estar enlloc més, aquest noi, el necessito a dintre la classe (aquell dia tot era un merder nois que no sabien a quina classe anaven, gent perduda....) el noi va tornar a entrar. Tota la xerrada va tenir lloc fora de la classe....

Acabo l’informe i li dono a la AP, és una noia hispana, baixeta i refeta. Grassoneta. Amb caràcter i que ahir em va escoltar, em va deixar parlar, vaig notar com estava senzillament escoltant atentament, assentint. Conscient que la catarsis, l’expressió verbal de continguts mentals vinculats a situacions traumàtiques es realment efectiva a l’hora de superar un mal moment.

Realment agraixo molt el seu suport. Ahir vaig experimentar molts sentiments. M’ho vaig passar malament, desbordat…. però realment em vaig sentir recolzat i això en un país que no és el teu vivint una situacio dificil, no te preu. Realment s’agraeix.

Avui dimecres.

L’ordinador no ha aparegut I he hagut de fer classe a uns alumnes, alguns dels quals segur sabien el que havia passat el dia anterior… sabien vull dir sabien qui havia robat el ordinador.

Valent, tocat pero amb fermesa he afrontat les classes. S. com sempre, invariablement, l’ha liat una mica, pero ha anat forca be.

Han “interrogat” tots els alumnes que hi havia a la classe, sembla que no tenen cap pista clara. Algu diu que han sentit que S. en algun moment va dir que el tenia ell….

Res, durant el dia no s’ha avancat. He xerrat amb la Jenny la AP, m’ha animat, m’ha cantat alguna de les virtuts que veu en mi. Que vol que hi estigui be al insti, que si has fet aixo I allo que si vas col.laborar amb tal I qual…. Una mica de ajuda per a la meva autoestima…. Saps? Ella, la meva autoestima, esta acostumada a que la tingui una mica massa amunt potser…

Marxo, el pack de benvinguda a NY o al Bronx encara no ha acabat… el desti te preparadeta per mi una altra sorpresa. Desagradable sorpresa.

He anat a comprar un telf sense fils per casa, ja tenim telf 00 1 212 369 8436.

Vaig al metro. En anar a marcar la meva targeta veig que una noia utilitza la porta que permet sortir a gent que va carregada, ella empeny un cotxet amb un nen I arrossega amb la ma lliure un altre nen. Li obro la porta, tinc el meu ticket mensual a la porta. Somric mentre aguanto la porta li dic: “ you’re welcome” (de res) per respondre al seu “Thank you honey” (gracies carinyo) Tinc la porta oberta encara I entro. Avanco 4-5 passes ve una policia I em diu que m’he colat al metro I que ho ha vist….

Mare de Deu…. Li dic que si que tinc el ticket a la ma, que he ajudat a la noia de les criatures I que puc anar a picar amb el meu ticket.

Show me your ID diu seca. Ensenyam la teva identificacio. Tinc un carnet Espanyol I el meu visat. No ets ciutada america? No.

Go there and sit. Ves cap alla I seu.

Un moment, un moment, puc anar, marcar el meu bitllet I ja esta…

Molt, molt seca diu, go there and sit. Arriben dos polis mes I m’envolten. Miro al voltant, el mon segueix el seu curs… ningu mira… soc el protagonista principal d’una pel.licula que de moment no interessa a ningu per que ja s’ha vist moltes vegades…

Miren el meu carnet, em pregunten, on treballo, no coneixen l’insti que esta a 500 metres d’on soc… No estic massa nervios per que se que no he res, pero estic desconcertat… jo assentat, ella dreta I els altres dos de metre-85 i 80 i 95 kg respectivament mirant que el de la barba no s’escapi…. Welcome to NY em ronda pel cap… si, el meu pack de benvinguda… esta cremant el que de debo espero que siguin els ultims “cartutxos”….

Li demano que, que esta passant quan comenca a escriure coses en un full que sembla com una multa. Em crida que estigui callat, I que no faci preguntes, que es ella qui fa les preguntes… per dintre penso. Mala pecora… si ets com les de les pel.licules. Ets igualeta cabrona… Estic segur que si m’aixeco I vaig a picar el meu bitllet m’arresten. De fet no ho puc fer pq el meu bitllet el te un dels altres polis… Callo.

Em posa la multa un cop ha confirmant que no soc Taliban…

En acabar intento xerrar amb ella, no hi ha manera, no ha estat formada per xerrar. Ni per pensar crec. Em diu que tinc dret a reclamar, pero que m’he colat I ella ho ha vist…. Que digui que soc profe… potser aixo ajuda…

Veus, la noia dona solucions… joder, si al final resultara que si te una neurona dedicada a pensar…. Aixo si que m’ha animat, la meva professio als USA esta tant denigrada que potser et treuen les multes que no et mereixes…

Torno a casa. Molt, molt fotut… penso que foto, que cony foto…. Que he fet pq em passi aixo.

20 min. de metro son suficients per recordar que una ment ocupada en quelcom no pensa en res mes. Que he de fer pq em treguin la multa. Vinga Quil.li activat pq sino t’enfosaras… En sortir veig un poli, li explico el que ha passat, la meva versio. Em diu que li sap greu que m’hagi passat aixo… ja saps alguns companys…. Que tinc dret a reclamar m’indica el numero … truco, ja han plegat. Dema ho provare de nou.

Penso que… endavant. Endavant Quil.li. Tu ja sabies que seria dur. Clar ningu va parlar de robar ordinadors ni de policies…

Hi ha dues opcions, plegar o seguir. No, nomes hi ha una opcio seguir.



Divendres 24 de Setembre.

Estic be. Em sento fort. Ahir les classes van anar molt molt be.

Vaig actuar molt correctament. Inflexible amb les nostres normes o pautes de comportament.

Nostres pq les vaig dir el primer dia, vaig demanar si estaven be, si en volien alguna mes o si en sobrava alguna I els moltes vegades apatics noiets del Bronx… no van dir res… van signar el seu contracte I ja esta…

Vaig sortir del insti molt content. Vaig anar a correr al Central Park, vaig quedar amb una amiga… ens van col.lar (ens van donar unes entrades a ultima hora… que sino la poli… ja se com les gasta…) per una pel.li que estrenen avui a NY. Dues cervecetes I a dormir.


Pels curiosos… jo a casa meva I ella a casa…. Seva..

Seriosament, no vull que ningu pateixi, ni que ningu tingui sentiment de pena cap a mi… em molesta MOLT aquest sentiment. Si voleu podeu enviar-me energia positiva mentalment. Segur que la rebo.

Pare, mare, Anna, Tina, Jordi, Beto, Joan, Conxita.

Avui us reuniu com cada any per celebrar el sant de la mare. Us sorprendre amb una trucada…. Be segur que l’espereu la trucada… o potser no…

Petons.

I ara si mes que mai…

Hasta la Victoria Siempre!!!!

Saturday, September 18, 2004

Anita y Tato

Boston:

Anita y Tato. Anita és una chica argentina que conocí un día por casualidad en Barcelona. Estaba recuperándome de una larga noche de carnaval. Recuperándome en el Park Güell, leyendo un periódico en la punta más alta, donde estan las tres cruces. Llegaron dos chicas, muy guapas, las vi de reojo, seguí leyendo el periódico haciéndome el distraido hasta que me preguntaron algo sobre si se veia el mar desde ahí. Ese día estaba nublado y no se veía… Por suerte no se veía, si se hubiera visto, seguramente yo no estaría hoy aquí.

Estuvimos charlando, las acompañé a pasear por el parque, fuimos a la Sagrada Familia, yo me fuí a trabajar por la tarde. Quedamos en vernos por la noche, salimos a comer, bailamos, se quedaron a dormir en casa. Recuerdo que las invite por la mañana dando un cierto margen para que ellas puedieran decir no y para yo pensarlo. Quedamos en que llamarian por la tarde si habían pensado venir bien, si habían pensado no venir también y y yo lo mismo. Vinieron.

Creemos que todo esto pasó el Febrero del año 2000 aunque no estamos seguros.

Boston:

Anita y Tato. El otro día vendí mi ordenador nuevo a un compañero puesto que mi instituto recibió una beca para usar un programa de Apple y nos dejaron durante un año un iBook G4, un ordenador de la marca Apple. El mío, comprado hace menos de un mes, ya no lo necesitaba. Cuando lo arreglaba para dárselo instalé un programa llamado messenger con el que te puedes comunicar a través de internet escribiendo o hablando, incluso te puedes ver si tienes una cámara y una conexión rápida.
Anita estaba allí. Conectada al messenger. Hace unos 15 dias Vicky, la otra chica argentina, me envió un email, con una foto de su hija. Yo le contesté y le comenté algo de Anita, sabía que hacía un tiempo había estado en USA pero no sabía donde. Está en Boston!! su marido, Tato, está estudiando un master…yo había intentado contactar con Anita pero la dirección de email que tenía no era la buena. No obstante, la encontré en el messenger… ¿Que hasés?, ¿por donde andás?, ¿como te va? Yo fui muy directo, consciente del efecto que causaría… escribí: directo, estoy en NY, trabajando de profe… al cabo de unos minutos estabamos hablando, ya no escribiéndonos, a través del messenger (aún no tengo teléfono) y una vez más directo cuando ella me pregunto: ¿ cuando nos vemos? yo le dije, el miércoles por la noche (era lunes) al final quedamos el jueves mañana. He venido en bus, he conocido a Tato. Está estudiando en Harvard…. Un crack, yo no sé si es un cerebro privilegiado, no se muchas cosas de él, lo que si ya sé es que estaba determinado a conseguir esto y no ha parado hasta que lo a conseguido, otro ejemplo de que cuando una persona sabe lo que quiere, el mundo se aparta… otra cosa: me ha tratado, tan bien…. Me ha enseñado su Universidad, me ha explicado como funcionan las clases, me ha prestado su bici (eso si ha sido un plus….) es encantador. Y mañana voy a ir a una clase… es decir voy a ir a Harvard… a lo mejor agarro (por no decir cojo, en contexto argentino suena fatal…) un libro que tengo para prepara mis clases y estudio un poco en su biblioteca… y ya podré decir que estudié en Harvard….

He estado dos horas paseando en bici por el río, he ido al Boston Commons un jardín en el centro… Una vez más la bici es parte de mi, de mi persona: no sin mi bici!

Regreso a casa un poco cansado. Hablamos. Tato se va, ha estado haciéndo una siesta y ha trabajado para sus clases de mañana. Ahora va a casa de un compañero a comentar el uno de los trabajos que tienen para mañana. Nos sentamos en la cocina, un vino ella, una cerveza yo. Que bueno que estés aquí! ¿Tu te acuerdas de esos dos dias en Barcelona?, ¿te acuerdas de cuando hablamos de eso y de aquello?. Algo para comer, ahora tomo vino. Hablamos de nuevo de eso y de aquello, de como nos va, de si te llena vivir fuera de casa, de si es duro, de si nos gusta, de si nos sentimos… otra cerveza, hablamos como se dice, de todo un poco. Hablamos del Camino de Santiago, ella lo quiere hacer, me dice que cuando llegué Tato debemos repetir la conversa. Lo pasamos bien, Nos reimos, es como si estuvieramos en un bar, pero estamos en una cocina donde las cervezas y el vino cuestan 4 o 5 veces menos que en el bar, en una cocina de Boston, de hecho de Cambridge que está al otro lado del río. Esta región de Massachussets acoge, entre Harvard I el MIT (Massachussets Institute of Technology), a unos cerebros privilegiados que estudian y desarralon ideas que a veces revolucionan nuestro mundo. Nosotros, con su permiso, estamos en una cocina bebiendo y charlando. Llega Tato, cenamos. Ya bebo agua. Seguimos charlando. Helado. Saco mi ordenador dejado por el Department of Education y escribo mi diario. Se van a dormir. Sigo escribiendo, Termino. Me voy a dormir. Bona nit.


Wednesday, September 15, 2004

Els tres primers dies

Ja he fet els meus primers dies de classe. Queden 177 dies lectius per acabar el curs. La veritat no és que ja tingui ganes de que s'acabi, però una altra de les curiositats és que a NY l'any acadèmic dura 180 dies, Si al hivern fa mal temps i es para la circulació per culpa de la neu, el curs acabarà tants dies més tard com dies no s'hagi fet classe. Una vegada més programació estructuració.

Arribo al Institut una hora abans de començar. Vull tenir-ho tot preparat. Com serà? com seran? serà un infern?

Vaig a signar al full de personal. Ens saludem amb els altres profes, tots anem força mudats, alguns companys (tots som força joves) van amb corbata. Jo vaig arregladet. Pantalons de pinces i una camisa de color verd, la mateixa que duia el dia que vaig fer la entrevista.

He pensat mil mil.lions de vegades en aquest dia, en aquest moment. Ahir em va costar molt adormir-me. Estava força nerviós. Hi he pensat moltes vegades, he llegit documents del anomenat Classroom management (com portar una classe). Sembla ser que cal ser molt estricte, molt disciplinat, molt ordenat. He pensat que caldrà que actui. No sóc tant seriós, més aviat al contrari.

Organitzo, escric a la pissarra (una recomanació rebuda desde moltes bandes: no perdis mai de vista els teus alumnes, no els hi donis mai l'esquena)
They are coming, they are coming..... (ja venen, ja venen) crida algú. A NY els instituts tendien a ser molt grans. 2.000, 3.000 alumnes. Han pensat que una manera de solucionar els molts problemes que tenen al sistema educatiu és fer institut més petits. Però com es fa? on el poses un institut nou? molt fàcil: el meu institut, concretament, és a la tercera planta d'un institut antic i a la primera n'hi ha un altre. Directives, horaris, organització i filosofies diferents.

Estic assentat a la cadira de la taula del professor un noi de metre setanta treu el cap per la porta i diu: How are you doing Sir? (que fa senyor?) passa de llarg, ha estat el meu primer contacte amb els meus futurs alumnes. Em dic, ha arribat el moment, ho faràs bé, si estàs aquí no és de rebot, has passat varies proves abans d'arribar. Intenta disfrutar de la situació, realment és un moment molt especial, l'has de viure intensament i recordar-lo. Endavant.

Entren. Good morning. Good morning, how are you doing? Seuen, seuen on els sembla. Estic dret. Negres, hispanos la majoria, algun blanc, cap asiàtic (quina llàstima tothom diu que són els millors, els més callats i treballadors)
Només són 10. Sóc professor d'un seminari. El que vol dir que una hora al dia faré tutoria amb aquest grup reduït, quelcom més que fa el meu centre un de força recomanat. Els he de donar el seu horari i presentar-me. Ho faig, ells diuen els seus noms i els dóno una serie d'indicacions per començar el curs. Només tinc uns 10 min per fer-ho llavors ells van a les seves classes i jo segueixo a la meva als Estats Units d'América (EUA) moltes vegades els professors tenen la seva propia aula. Sino ets el que s'anomena un traveller teacher (professor viatger) i només els passa a els mals professors o als novells.

Ara ja arriben els meus, seran uns 24. Un número reduït també si mirem la mitja de la ciutat que és de 30 i que pot arribar fins a 34. Negres, hispanos altre cop.

Van arribant, els saludo a mesura que entren i els dic cordialment però seriosa: Take a sit. Seieu.

La pissarra està plena de les coses que els he de dir, qui sóc i amb les indicacions del que han de fer.

Seguiré un altre dia explicant en primera persona i present el que va passar fa dos dies. Només dir que vaig repetir 3 vegades el mateix rotllo i a l'última classe vaig començar a fer classe per què tots els alumnes del últim periode ja els havia tingut.

Per postres va venir la meva mentor teacher a veure com feia la classe...

A NY i en general a EUA ningú vol ser professor, hi ha un plà especial d'acollida per als nous professors i si l'institut funciona bé tens un professor que t'ajuda. La meva mentor teacher és la Rose Jeffrey una donassa negra com el carbó, de 1.80 i un lleuger sobrepescom de 65 anys professora de mates retirada. Hem estat (els altres dos profes de mates, també debutants, i jo) treballant amb ella. Doncs per si no tenia prous emocions... ella mirant la meva primera classe. Va anar bé.

Estic content de com ha anat tot. I més content encara per què he fet tres dies de classe i tenim un pont de 4 dies.... A NY hi ha bastants jueus tenen molts diners i molt influència no només en política i sino que els hi demanin als palestins..... demà dijous i divendres es celebra una festa. És a dir he treballat 3 dies i faig 4 dies de festa. Llàstima que només serà aquesta setmana....

Sigui com sigui ho aprofitaré al màxim, me'n vaig a Boston, a 4 hores de NY amb bus i viu una noia argentina que conec l'altre dia em vaig assabentar que està aquí als EUA i em vaig convidar a anar a casa seva. Fa un mes i 10 dies que sóc a NY no he sortit. En tinc bastantes ganes.

Monday, September 13, 2004

La nit abans....

Demà comença el curs.

Estic una mica nerviós. Sóc el profe. A un institut del Bronx. El meu anglès no és notable això segur. Demà començaré a saber si és suficient o no.

A veure. Nerviós però sabent que he de fer com a mínim el primer dia.

Me´n vaig a dormir.

A veure si demà a la tarda nit tinc més temps.

Sigui com sigui seran, per sort tres dies. Hi ha un pont, que és una festa jueva que es celebra a tota la ciutat. Així doncs, tres dies i un pont de quatre.

Hasta la Victoria Siempre!!

Q.

Sunday, September 12, 2004

En nuestro apartamento; juntos.

Hola, soy Quil.li:

Domingo, de hecho madrugada de Sábado a Domingo. Ya os fuisteis. Estuvimos todos en nuestro apartamento de la calle 102 entre la 1era y la 2da.

El lunes empezamos, después de estar un mes y cuatro días en NY. Cuantas cosas nos han pasado, algún disgusto, algún esto es una mierda…. Pero ya estamos todos/as colocados/as (en institutos…) Cosa que no estaba muy clara el martes.
Va a ser duro, según dicen todos. Pero creo que estamos sobre aviso y más o menos mentalizados/as. Hasta el momento, lo hemos hecho bien, creo. Nos hemos espabilado y también creo que nos hemos hecho compañía y ayudado. Hoy nos hemos visto de nuevo en grupo. Somos una piña. Y esto me gusta, me gusta y es importante. También me he dado cuenta de una cosa, nos hemos reído de cosas chungas que nos han pasado, eh? Cosas que en ese momento no nos hacían mucha gracia…. Que si pillo este instituto que si no me van a coger (entiéndase seleccionar o elegir)… que si el apartamento era super pequeño…. Que estuve buscando como un loco… etc etc….

Supongo que ahora están por venir cosas duras, cosas que en su momento no nos harán gracia. Problemas en el instituto, situaciones conflictivas, mucho trabajo... no entiendo a mis propios alumnos... por que se están desconjonando estos cabrones... tengo que estar tranquilo... Cosa que nos harán pensar de nuevo, esto es una mierda, no, esto es una puta mierda. No vale la pena, me largo, para que voy a estar así, pq me lo tengo que pasar mal…

Pero yo se que aprendes a llevarlo, que mejoras en clase, que dices pues si hago esto o aquello ya no me volverá a pasar…. Y llegan las navidades y enero y febrero y el buen tiempo de nuevo… y haremos los lesson plans a los que nos los pidan en un plin… y la ciudad es una pasada y no la conocemos… sino hemos tenido tiempo. Habrán días de fiesta y nos podremos pillar ese vuelo barato para ir a la otra punta de los EEUU o al caribe o donde nos de la gana… y habrán domingos con brunch… y Central Park y otros parques y como dijo esa chica guapa, sonriente, que es la alegría de la huerta, que tantas cosas nos ha enseñado y que tanto nos ha animado, esta Leyre que ya es también de nuestro grupo: en un momento malo te puedes ir a ver las luces… las luces de Times Square… para ella, parece, esas luces fueron importantes. Yo ya he ido dos veces ahí sólo para mirarlas… me gustan también, así como otros espacios que me animan y me hacen sentir que aquí en NY vivo intensamente, que es en parte lo vine a hacer: vivir intensamente. En bici, pedaleando en el Central Park o por las calles de Manhattan. O en el tren que me lleva al Bronx (ya no digo metro, digo tren…) en las calles de al lado de mi instituto donde nadie habla inglés ni español y todo el mundo habla spanglish….

Y mañana, domingo 12, tengo que ir al instituto… joder si está patas arriba, si tengo 10 cajas con el material de Arte, asignatura que no ofrecemos este año, en mi aula, delante de la pizarra.
Pero bueno, somos jóvenes, esto es NY. Mi instituto me gusta. Mis compañeros/As también. El instituto se trasladó y justo el miércoles llegaron los muebles, no todos, de hecho. Pero bueno. Son tres diitas y ya tenemos un puente super majo para prepararnos unas cuantas lesson plans…. Pero de nuevo, todo lo malo que va a venir con el tiempo nos lo vamos a mirar con una sonrisa. no?

Y muchas gracias a Víctor por su ayuda, por sus conejos, por su entera disposición, por su emails (siempre particulares… y con esas expresiones tan ilustrativas, con esos latinismos que un chico de ciencias que sólo hizo un año de latín no pilla del todo…) y a Gustavo y Carmen por enseñarnos la city y por sus atenciones. Y a Eli también por controlar todos los papeles y revisar y fotocopiar y llamar desde NY a nuestras casas… Ojalá tuvieran unas cuantas Elis en el DOE…. Aunque, ¿para que? si nos pierden unos papeles que después tampoco nos sirven pq no nos reconocen nada los muy…

Estamos aquí, hace 1 mes y tres días. Y vinisteis a casa y pensé, cuando os marchabais los últimos, vaya palo no poder irte a dormir ahora. También pensé en cosas que ahora están escritas aquí y que voy a poner en mi diario y también os voy a mandar. Por que creo que aquí hay cosas buenas sobre nosotros, cosas que a la gente les gustará leer por que se que muchos compartís y las cosas buenas siempre se tienen que decir.
Un abrazo a tod@s, unos besos. Y unas sonrisas que están por venir.

Ánimo, adelante.

Q.

Ya, los que os fuisteis los últimos estaréis llegando a casa, ¿me he quedado escribiendo por solidaridad? son las 4 de la mañana, Montse y David ya se fueron a dormir hace rato, yo me voy ahora. Mañana sobre las 11 quiero estar en el Banana Kelly community of learners High School. Y a las 4pm tengo un partido de fútbol en el Central Park dos horitas y me vengo a casa a prepararme para el día D. ¿Va a ser un gran día? Como dice Serrat en una de sus canciones: Hoy puede ser un gran día, plantéatelo así.

Friday, September 10, 2004

Bruckner bar.

I’m in bar, Jenny is here. Jenny is the AP!! (Assistent Principal). She is just sitting next to me in a sofa. Everybody told me that you don’t want contact with the Principal and maybe a bit with the AP… this Banana Kelly I’m (my High School) is really different. I like it. I’m so happy to be a member of that group of teachers.


We are now like ten people in that bar called Bucker the grill bar or something like that.

At the beginning we all were here, all the staff except the P and the AP. 20 people mostly young people not older thant 35 the majority. When I saw them arriving I was so surprised, amazed…. Joshua the Principal is now going to play pool… it seems that every Friday afternoon all of them come to that bar to have a drink, to talk and just to have a bit of fun after the working week.

They really make me feel so welcome.

Joshua is drinking directly from the jar of beer….. playing pool.

Some others are outside of the bar, drinking beer, on the street!!! That is illegal, not allowed, not supposed …. But htat is the Bronx…

I’ve been told today that my student my eleven graders are a bit difficult. That in the US terms means really difficult… I know it, I just spent a month here but I know that they are always so polite… they don’t say the things exactly as they are… they don’t want to be offensive. They really care about the words they use…. So in a way you have to interpret them.

I talked to Giulio a guy from California. He is really funny, likes jokes quite a lot. He invited to go to a kind of barbacue tomorrow. Tomorrow is Saturday, I will go to the HS to set up my class, so much work needs to be done there. After that, in the afternoon I’ll go to that barbacue…. He just came to me saying about going there after a nice talk we had. I do feel welcome here, that is really important when you are foreing. I feel I’m not alone in front of the danger.

Karl also one guy from has been really helpful also, he explained me some things about the planning some strategies for the homework he uses. We’ve been talking today here and when he knew I was going to the HS tomorrow he also offered himself to help me. I do know is not just a saying.

Now we are online, connected to internet… we were given a laptop each. The school received a grant so all the teachers have a laptop a iBook G4 to work with it. We will use a software called PowerGrade and Powerschool to grade our students to take attendence and so on...

In ten fifteen minutes I will live to a kind of party that some austrian girls are having, a warming up party of their apartment.
I won't go to sleep to late because is going to be another long day.

Andy, Amanda and a former teacher are here sorrounding me many of us with our brand new computers... checking our email or downloading the software we were required.

Monday is the D day, the day we begin. I'm looking forward for it.




Thursday, September 09, 2004

Protesta

Ayer me compré una bici. Me siento incompleto sin bici. Tan sencillo como eso. Me encanta ir en bici, es parte de mi persona. Es cómodo, rápido, saludable. No contamina.
Hace tres semanas que estoy en NY. He buscado bicis desde casi el primer día pero hace 4 o 5 cuando ya me instalé en mi apartamento empezó a ser una necesidad prioritaria. Hoy he salido por primera vez con mi bici. Quería ir a pasear por el Central Park, a comprar un candado y dependiendo de si tenía ganas hechar un vistazo por el downtown (la parte de abajo de Manhattan) donde hay, estos días, muchas manifestaciones debido a que en el Madison Square Garden (un pabellón deportivo, sala de conciertos y de conferencias) se celebra la Convención Nacional de los Republicanos RNC. En USA hay sólo dos partidos que cuentan; los demócratas y los republicanos. Hay otros individuos, normalmente multimillonarios, que se presentan pero que no tienen ninguna posibilidad. George W. Bush es republicano. John Kerry es demócrata. Dos partidos enfrentados. Bill Clinton es demócrata. Reagan era republicano Desde fuera de USA creo que los vemos iguales pero desde dentro, aún no se por que, parece ser que unos son como más de derechas (los republicanos) que los otros.... Lo voy a investigar.

He paseado por Central Park. He bajado desde la calle 96 hasta la 59 donde el Central Park termina.

Estos dias la ciudad está literalmente tomada por la policía, la zona entre las calles 50 y 30 esta medio cortada al tránsito, sólo buses y taxis pueden circular y algunos coches, vecinos, transporte mercancías... mucha gente se ido de la ciudad.

La bici es el único medio de transporte libre, no necesitas carné, te puedes saltar los semáforos para coches y no te multan... y cuando NY está cerrada para coches, en bici puedes pasar. He visto la séptima Avenida casi vacía, las luces de Times Square que se insinuaban 15 calles más adelante. He ido en esa dirección. Que gusto. Casi sólo en la Avenida, pedaleando tranquilo, algún taxi que te adelanta y empiezo a ver policías en algunos edificios, cada vez más. Observo que paso por delante del Manhattan Sheraton y algún otro hotel. Delante de cada uno de ellos hay como 30 o 40 policías. Coches, motos incluso alguna bici de policía.

Sigo bajando, es espectacular. La zona deTimes Square es donde en unas 5 calles a lo largo de la séptima Avenida hay miles de luces de anuncios en los edificios, edificios altos, modernos, con tiendas de moda, también con mucha luz, gente, muchos turistas ciertamente. La avenida se cierra un poco y pasa de 4 a sólo dos carriles. Detrás de mí oigo el estruendo de las bocinas de un coche de policía, es frecuente oírlos en la ciudad, a la policía y especialmente a los bomberos, los héroes de NY desde el 11-S. Realmente sus bocinas son siempre muy ruidosas. Oigo más de una me giro para saber por que lado vienen y apartarme para que pasen. Veo tres o cuatro coches y muchas furgonetas. Todos con las luces encendidas intermitentemente y cada vez suenan más bocinas. Los policías que organizan el tráfico paran a peatones y coches que están cruzando la avenida y los coches de policía emprenden su ruidosa marcha hacía el downtown. Yo....... me lanzo en su persecución, intuyo que van o al Madison Square Garden (calle 30 y algo) o Union Square (calle 14) donde hay manifestaciones. Los "eficientes" policías que organizan el tráfico siguen parando a los que quieren cruzar mientras deben pensar: "jo! con lo guapo que debe ser ir toda ostia por Manhattan.... y yo aquí toda la jodida tarde de pie dando el paso a la gente...." los coche van mucho más rápido que yo pero 4 calles más adelante hay un pequeño atasco y las luces les delatan indicándome que han girado a la derecha, yo sigo a través de los coches parados y dos calles más allá giro también y allí están medio parados, me adelanto un poco. Voy bastante rápido abajo, abajo. Quiero ir, sólo quiero ser espectador, quiero ver que pasa. Debo tener cuidado. Llego a la calle 33 en la 6a Avenida Me paro pq la Avenida esta cerrada, cuando llegan las furgonetas que me han llevado aquí, hay en total 10 o 12 furgonetas. Me quedo a una distancia de 20 metros por detrás. En el las esquinas hay centenares de personas.... Los policías bajan, se ponen sus cascos. A ambos lados de la cintura llevan bridas, abrazadera de plástico que sirven para... unas esposas. Estas bridas están diseñadas exprofeso para ser esposas. En el centro de la tira tienen las pasos para introducir los extremos de tal forma que una vez apretados no se pueden aflojar facilmente.
Las tienen ya medio montadas quiero decir, tienen forma de ocho de tal manera que sólo hace falta introducir las manos del detenido/a y apretar.

No se que está pasando. ¿pq hay tanta gente? quiero enterarme. La calle está medio cortada, los policías dan paso muy de vez en cuando. Observo. Se que aunque no hagas nada te pueden detener... no me quiero ir a Barcelona, aún no. Quiero verlo un poco mejor. Sino puedes con tu enemigo únete a él... pienso... ¿me hago policia...? no.... pero educadamente le pregunto a uno si puedo pasar le miento diciendo que voy al downtown. "Excuse me Sir, can I go trough? I`m going to the downtown" Me dice que si... me monto de nuevo en mi bici y decido pasar lentamente para verlo todo bien. Mucha gente, mucha gente. Hay un plató de TV, estan entrevistando a alguien, republicano claro.... en la parte de atrás hay gente con pancartas de tal forma que también están saliendo en directo. Circulan muchos autobuses. Vacíos. Me paro al lado de una valla. El gentío espera diligentemente, abuchean a alguien, levantan sus pancartas pero no hay violencia más que la verbal (imagino que no les estan hechando piropos, pero mi inglés no me permite entender el 100% de lo que oigo) Estoy mirando, de pie, aguantando mi bici. Una chica de las que está ahí me sonríe...¿he ligado? no aquí se sonrie mucho pero casi nunca quiere decir más que hola que tal, casi nunca... Me ofrece un papel donde dice que es de una asociación de bibliotecarios que están en la calle para informara a la gente, dice que ellos tienen acceso a muchas bases de datos y que saben como usarlas. En su camiseta, sujetado con unos imperdibles (para que no se le pierda) lleva un trozo de tela que dice: "Ask me extreme questions" Hazme preguntas radicales" Le hubiese preguntado si tiene novio pero la verdad no es muy atractiva, por tanto seguro que es muy buena chica y me responderá... (perdón por el comentario machista) Son los que llevaran a los Delegados y líderes republicanos al Madison Square Garden donde hacen la convención durante creo que 4 días y en horario de "prime time" para que lo vea todo el país.

Decido seguir paseando en mi bici simulando que voy al downtown para ir seguir viendo y viviendo que está pasando. Lo veo, centenares de personas. Quietos, a veces gritan, otras levantan pancartas. Silban atronadoramente a los autobuses aún vacíos. Un par de calles más adelante la densidad de gente ha disminuido mucho. Doy media vuelta y voy para arriba. Ahora mi inteligente coartada será voy uptown… Observo veo alguna cámara y algo muy curioso y muy interesante como la policía ha tomado posiciones hay gente que quiere grabarlo todo para tener pruebas de que pasa realmente (realmente aquí no está pasando nada más que gente parada y gritando a ratos) Tienen un pequeño globo aerostático. No más de medio metro cúbico de volumen. El globo está atado a una cuerda. Y de ella pende, a unos 50 cm del globo, una cámara digital encarada hacia abajo. Paro a su lado y escucho, la policía les pregunta ¿que vais a hacer con esto? Sólo es para tener un recuerdo, no es un arma….

Repito está operación de girar y volver a pasar unas 4 o 5 veces hasta que pienso que en algún momento me reconocerán los policías que dan el paso y me van a decir algo. Me voy. Bajo hasta la calle 14 donde está una de las plazas donde hay siempre concentraciones; Union Square.

También mucha gente, parados no se donde silbidos mucha policía.

Me acerco hablo con una señora de unos 65 años. Me dice que es una “frozen zone” que no me acerque por que me van a detener. Ella va con su marido (o acompañante) y otra pareja al teatro. Ellos le dicen que se tienen que dar prisa por que se van a perder el espectáculo, ella responde que también hay un buen espectáculo en la calle. Lleva una chapa imperdible que dice que va a votar a Ferry.

Está oscureciendo. Me voy a casa. Me faltan subir 88 calles, vivo en la 102. ¿Voy en metro? No, no tengo prisa estoy estrenando mi bici. Me encanta ir en bici. Pedaleo rápido, llego a la primera Avenida, hay un carril bici. Mi bici está bastante bien, me ha costado 100 dólares en una tienda de segunda mano.

Llego a casa, aún no tenemos tele, una pena pq me gustaría mucho ver el espectáculo de la convención. Pongo la radio, el domingo, Harriet (tengo que hablar de Harriet) me dijo que había una radio independiente que estaba muy bien. La pongo tienen muchas conexiones en directo.

Dicen que están deteniendo a mucha gente. Llama gente desde la calle, dicen que hay represión que no hay libertad, que no están haciendo nada y se los llevan sin más….



Thursday, September 02, 2004

Banana Kelly High School.

moltes coses per dir... fa bastants dies que no escric el meu diari.

M'han passat moltes coses que m'agradaria haver anat escrivint pq em fa por no recordar-les totes.
Però la veritat és que he anat una mica de corcoll. Com? sino treballes encara, no?
Instal·lar-se és tota una aventura i en un apartament que no té mobles i sense cotxe encara més.

Si, ja tinc apartament. De fet si començo pel principi caldria dir que que tinc institut.
Es diu, atenció, Banana Kelly High School.... si les bromes sobre Banana, Quil·li, la Banana de Quil·li... són múltiples entre els meus companys. No obstant cal dir que jo tinc institut i que sóc l'únic del grup de 13 que va venir d'Espanya que té institut... Podriem dir que ells no van tenir tanta sort...

El sistema de colocació és certament caótic. No té res a veure amb el que pugui haver-hi a Catalunya. Aquí funciona al estil "job fair" (fira de treball, també coneguda entre nosaltres com la feria del ganado.) Els "principals" (directors d'institut) citats pel NYCDOE NYC Dept. of Education van a un hotel de 4 estrelles i en una de les sales de conferencies, amb capacitat per 400 persones, s'instal·len cadires i taules per fer entrevistes. Hi ha un cartellet on diu el nom del institut i els professors que els falten. Vas cap allà et presentes seus en una cadira i literalment t'has de vendre.... Cal anar amb compte pq si et compromets has begut oli. La teva paraula o fins hi tot expressions com "I am interested in" són indicatives de cert compromís ells/es (principals) no s'estan de res. Si no els interesses et despatxen amb un minut. Si el cole està bé et fan moltes preguntes, et posen a prova, realment saben el que volen ho busquen. Si els interesses volen que signis ja. Això no s'ha de fer mai. Hi ha llocs molt dolents, aquí a New York, amb molta violencia, on els profes estan totalment desarmats i tenen molts problemes ambels alumnes, de fet molta gent m'ha dit: "lo de las pel·lículas es verdad: los detectores de armas, las peleas, las navajas..." Instituts immensos amb 4.000-5.000 alumnes amb 80-100 professors i el "principal" que t'havia promés l'oro i el moro passa de tu com de la merda....

Com va anar la meva job fair?
realment era una mini job fair, només 21 principals. Cal dir que penso fermament que l'informació és poder, com a mínim poder de decisió. Jo hi vaig anar bastant informat del que allà hi hauria i de que anava la cosa. Les idees més importants eren: hi ha pocs principals per que la majoria apuren fins al final les vacances i tot i que el NYCDOE els hagi informat per que vagin a la job fair les vacances en un pais on la gent ha de treballar tant són sagrades. A partir del 5--7 de Setembre hi haurà més fires i una molt gran on hi haurà moltes escoles. Així doncs: 1.Passés el que passés no signar amb cap escola, sota cap concepte. 2.tant si m'interessen com si no demanar molta info de les escoles. 3. si alguna m'interessa demanar per anar a veure-la. 4.fer tantes entrevistes com sigui possible si més no com a entrenament per les altres job faires....

Altres coses importants per posar en context la job fair:

Aquí a NY tenim un assessor del MEC, en Victor Oroval. Un home valencià d'uns 50 anys força peculiar (una de cada 50 paraules que diu es o en llatí o és alguna paraula totalment desconeguda pels profes que estem aquí... vegetarià... que no utilitza ascensors ni escales mecàniques si va sol o amb poca gent...) peculiriaritats a part crec que fa la seva feina molt bé i que treballa molt per nosaltres. Ell ens deia que no agafessim res que ja hi hauria temps que ara només venien les escoles dolentes etc etc. Molt companys espanyols van anar allà a veure-les venir. A mig gas.... "Yo no voy a pillar nada...." "ya tendremos tiempo..." "las escuelas que vienen ahora són una mierda..." Un punt molt important per mi és que una setmana més tard de la fira ens feien fora del hotel... i llavors calia anar a dormir a un altre lloc.... si no tens institut millor no buscar res definitiu... per tant si em podia col·locar ja podia buscar allotjament definitiu. Només uns 40 profes dels 200 que hem arribat estavem citats. La majoria eren de les Filipines i de Puerto Rico. Jo sabia que parlant anglés em donen mil voltes però també sé que hi ha altres coses on no em donen ni un volta....per què vaig recordar que jo sóc, per part de pare, la tercera generació d'una familia de professors i per part de mare la tercera generació d'una familia de venedors.... i aquí t'havies d'anar vendre com a professor...
Així doncs que vaig arribar allà amb uns pantalons negres de mudar (de traje), amb una camisa llisa de color verd, amb una corbata a joc que en Segundo (un company d'Asturies em va deixar).

New York i crec que en generals els Estats Units són un lloc molt competitiu jo vaig arribar convençut de que havia de donar el millor de mateix, que havia d'anar a sac, de cara a barraca. I com diu la mare: "amb el roc a la faixa". "Això és una job fair em vaig dir ets a NY, és el que has vingut a fer, no tinguis por i intenta disfrutar de la situació"

5 entrevistes en una hora i mitja, 4 ofertes de treball. Em vaig quedar amb Banana Kelly High School, al Bronx... Com van ser les entrevistes, i com vaig decidir anar al Bronx, amb tot el que comporta. Si els Filipinos són uns pelacanyes etc etc... ho escriuré més tard ara me´n vaig, el Central Park m'espera, són les 17.44 i aniré a estrenar la meva nova bici.

Q.