Diari d'un professor a NY: serà un recull de les meves observacions, pensaments i emocions de una aventura que m'ha portat a New York a fer de professor. Diari d'un professor a NY: será una colección de mis observaciones, pensamientos y emociones de una aventura que me ha llevado a New York a trabajar como profesor. Diari d'un professor a NY: will be a collection of observations, thaugts and emotions of an adventure that brought me to New York to work as a teacher.

Sunday, October 24, 2004

Such a party...

Such a party we had. Last night we celebrated Montse's birthday. All spanish teachers came but 3, some with their partners even a couple brought his son.

We began by 8 which is quite good because you can party, talk, eat, drink for 4, 5 hours and it's quite early if you want to go around, or if you just want to use wisely the next day.

We (Montse, David and me) the ones hosting the party in our 711 apartment in 102nd street decided to work on some posters pretending a class environment. Lots of fun. The typical activities we have with our students, the rutines established and so on.

To be brief let me say that we finished ( just 7 out of 15) at 5.30am... after drinking all the beers in Manhattan and after dancing all the spanish songs from the 80's and some english ones... it was definetely great... it's nice realizing that I met all these people just 4 month ago and among all them there is some people I do care about. Caring, being together, sharing.

Today I'm so busy, for tomorrow I have to introduce all the grades on internet of all my students, It's a software that I don't know very well but I'm dealing with it. I promised that next weekend I will not work at all... from friday 5pm to Sunday 9pm I won't do anything....

Which means working quite a lot during the week but I do want a free weekend.

I must improve my writen english... I feel it's quite poor...

Q.

Thursday, October 21, 2004

Reaccions

Fa una setmana ens van dir que hi hauria una super inspecció al institut, Que venia la plana major de la Regió (el sistema educatiu a NY está descentralitzat en 10 regions, per un sistema educatiu 1,2 millions d'alumnes) Van a unes certes aules dels coles i fan una repasada a fons. S'hi estan una estona i miren mil coses. Com treballes, com treballen els alumnes, com tens l'aula organitzada, les taules, les parets... et demanen mil coses a les parets. Informació de la feina dels alumnes, murals que hagis o hagin fet, com els avalues, els standards requerits per el dept d'educació de NY... que tinguis unes rutines establertes, com fas participar als alumnes, com portes la classe. La cosa era prou seria pq convoquessin a tots els profes a una formació el dissabte passat de 9 a 15.... especialment respecte a la "decoració" de l'aula, jo no hi vaig anar, em van dir que no passarien per la meva aula.

Avui a les 15.40, m'han dit: I'm sorry to say that they are going to get in your class....

Per un moment he pensat que era broma pero la profe negra de Georgia, amb un dels culs més grans de tot NY i rodalies, que m'ha avisat no feia cara de fer broma...

He tingut, per dir-ho clarament una tarda, una mica asqueroseta... mil coses que no sabia, que ningú m'havia dit clarament, que de fet van comentar al curs, doncs bé, en principi ho he tirat endavant però demà durant una classe i mitja espero la visita de 4 persones, que miraran amb lupa el que el profe que parla amb un accent raro diu i fa.

Estic content de la meva reacció, ahir només vaig dormir 4.30 hores. Vaig anar al cine*, vaig pujar des del carrer 12 fins al 85 a peu, vaig parar a mirar una mica el partit del Yankees de NY que jugaven contra els Red Sox de Boston (és com un barça-madrid però jugant a beisbol al millor de 7 partits, van començar guanyant els tres primers partits els Yankees i els Sox n'han guanyat 4 de seguits... l'últim ahir) tothom i totdon estava als bars, jo tb. Vaig arribar tard a casa i havia de corregir unes coses, doncs com un campió m'he llevat a les 5.45 per fer-ho tot. I he anat al insti amb la feina feta (que no fa destorb).

*Als qui em coneixeu i us vaig donar la tabarra amb la pel.li "Antes del Amanecer" Before sunrise (noi dels USA que coneix una noia de Paris en un tren i passen la tarda-nit junts a Viena...) tb us recomano molt la segona part Before Sunset (potser li diran Antes del Atardecer o antes de que anochezca) ara sabreu si es retroven o no... Tenia por de sortir decepcionat, em va agradar molt. Sóc un romàntic de la vida no ho oblidem...

Comentar que els meus companys tenen les aules molt millor que la meva... jo tot plegat m'entero de com ho has de tenir i de quines son les coses típiques aquí, quan jo he marxat a ls 6.45 pm ells encara hi eren i alguns es quedaven a una visita de pares que començava a les 19.30. En serio, que aquests americans treballen molt, molt.

Estava una mica cansadet a les 15.39 però mira, ves per on amb un moment m'ha passat... en sec he vist que o em posava les piles o havia begut oli...

Demà pot ser un gran dia, com diu Joan Manel Serrat. Jo puc triar entre estar acollonit per quan entrin i estiguin a la meva aula, pensar i menjar-me la bola: " que diran?, que pensaran?, veuran que no parlo bé, que no entenc als alumnes a vegades... etc. etc." o puc triar pensar: " ho faré bé, no tant bé com pugui, no... ho faré bé, ho tindré preparat, he de seguir amb la meva dinàmica. Valent, segur, convençut, amb energia, amb ganes, transmetre el meu entusiasme a aquests nanos que cada dia em coneixen més i que alguns em comencen a donar mostres de afecte. Jo lliurement però conscient, trio i m'esforço en i per la segona opció.

Els meus alumnes que veuen que els hi foto canya però crec que també veuen que progressen que tenen les coses més ordenades i aprenen poc a poc algunes coses de mates i de la vida. Aquests nois que m'ensenyen paraules en anglés i m'ensenyen com es piquen i encaixen les mans quan es saluden i llavors em saluden a mi igual i a vegades em diuen: " no la facis amb tothom aquesta salutació només la fem amb la gent de la meva "gang" (colla). Aquestes relacions, per mi, una mostra d'acceptació. No sóc el seu amic, no ho vull ser, ni ho he de ser. Simplement crec que he de ser en certa manera proper per poder tenir millors resultats i gaudir també de la meva feina.

Cada vegada sóc més jo mateix al institut. No puc, simplement no puc estar sempre seriós sempre amb cara de gos. jo no sóc així, si que sóc una mica actor a vegades, però no sempre. És difícil aconseguir aquesta barreja de ser estricte i cordial, sec, seriós però carinyós a la vegada, carinyós... afectuós... (tenen tantes manques d'afecte alguns dels meus alumnes, tantes...)

A.R. segueix entrant la primera, saludant alegrement Hey Mr. Quil.li!! R.C. m'ensenya paraules, jo li faig algunes bromes amb les paraules que aprenc. J.J. definitivament ja no escolta el CD mai, m'ensenya a encaixar la mà com ho fan els de la seva colla. Tots tres han millorat el seu rendiment a classe. Estic content.

Hasta la Victoria Siempre.

Q.

Monday, October 18, 2004

I know

I know that she knows that I know.

Sunday, October 17, 2004

Comiat i Felicitació

El que menys m'agrada quan algú important, algú que estimo, marxa del enlloc on hem estat és veure els espais que hem compartit buits. L'Anna (la meva germana mitjana) i el Jordi (el seu company) ja han marxat. Els he anat a acompanyar fins a la meitat del seu recorregut. Han fet l'últim tram sols amb un tren que et deixa al aeroport, amb ells he fet la part amb metro. Han estat 17 dies aquí... Ens ho hem passat molt bé. De fet, fa 4 anys que no visc amb l'Anna. Vam viure junts a casa dels pares i llavors uns anys a Barcelona. Ara ha vingut aquí amb qui, el dia 16 d'abril del 2005 serà el seu marit i hem rigut, hem compartit pis i a estones habitació com quan erem més petits, han cuinat, mirat la tele americana que jo mai miro, organitzat la casa, fet rentadores i tantes altres coses. Ara en tornar a casa, m'he passat una parada del bus... estava ensimismat en els meus pensaments... he baixat del bus al carrer 106, he caminat 4 minuts fins arribar al carrer 102, on visc. Venia i pensava: estic trist. Ara estaré sol... Moltes vegades he estat sol, moltes moltes hores a la meva vida. No obstant quasi mai em sento sol, estic bastant bé sol. En pensar estaré sol crec que volia dir em sentiré sol que és el que és més fotut. Si, en aquest cas actual, la sensació de buidor, de que les xerrades, les brometes, el compartir el dia al institut amb algú realment molt proper a tu ja no es donarà em fa estar una mica trist. Automàticament, realment ha estat al cap de dos o tres segons, he pensat no, sol no estaré...

Tinc una parella de companys de pis meravellosos. És una de les millors coses que m'ha passat aquí a NY. Sens dubte. hi vaig pensar molt abans de venir a NY en on, com i amb qui viuria. La meva opció de localització no tenia dubte, Manhattan i prop del Central Park ho tenia clarissim. El Central Park (aixó que vaig a dir ara és molt fort però cert) passarà a ser per mi com Montserrat. Un dia clarificaré que vull dir i què és Montserrat per mi.
No tenia tant clar el fet de com i amb qui viure. Sol era una opció, pensava que ja era hora de viure sol, no obstant aquí viure és molt car, sol ho és encara més.... no trobes res a la zona on jo volia viure per sota de 1000 dollars que sigui habitable. A més si vius sols divideixes cada despesa entre u.... és a dir ho pagues tot tu.... per tant el telf, la tele (sino no veus res), internet etc etc... que probablment els necessites més que mai si estàs sol, acaben sent una despesa important.

Conviure amb qui? jo pensava millor amb gent que no parlés ni català ni castellà. Així milloraria més el meu anglès i tindria l'experiència de viure amb gent probablement d'una altra cultura.....

Vaig veure uns quants pisos vaig mirar bé, vaig provar de buscar amb qui compartir que tingués els requisits idiomàtics demanats.... i vaig dir saps .què.... no pot ser.

Vaig saber d'uns apartaments nous que feien al carrer 102, que estaven estrenant, dos habitacions... una mica cars peró nous , ben localitazat s i prop del institut (25 min porta porta) vaig pensar amb qui compartir, una parella pq la divisió de les despeses no serà entre dos.... i ja veurem que fem amb el lloguer. Vaig triar els que veia millor, els vaig trucar i al cap de unes 20 hores ja estavem signant el contracte amb la immobiliaria.... (cal que expliqui alguns detalls d'això també)

El David i la Montse. Els meus companys de pis. Company és una paraula que no m'agrada utilitzar gratuitament . Company, és un cognom. (Tino Serra Company per exemple) ve de fer-se companyia, de fer-se costat, d'estar junts, de compartir. Compartir però no les despeses de pis i el sostre... amb els meus companys de pis comparteixo les meves experiéncies, el meu dia a dia. Taula quasi cada vespre. Riure. Algun moment trist. Hem anat alguna festeta junts, A sopar alguna vegada. Ens agrada rebre als nostres amics i familia al nostre (dels tres) apartament. La Montse treballa de professora a Harlem, està força contenta del lloc i dels grups que té. El David és el nostre suport. Ell ha vingut conscient que treballaria sense guanyar diners, és un crack. you have a problem? just talk to him... ell t'ho arregla. És instal.lador d'electricitat, aires acondicionats nosaltres ja tenim una xarxa informàtica a casa amb tres ordinadors i una impressora, tele per cable al menjador, un super equip de música Kenwood que van comprar per 10 dollars pq no li anava el CD ja funciona a ple rendiment... en fi. És el cap de cuina i manteniment del nostre apartament, cosa que m' alleugereix bastant d'aquestes feines i ara per ara em va molt bé.

La Montse....al igual que al David fa només dos mesos que la conec i sembla que faci molt més. Les coses son fàcils. no cal parlar i comentar, fer horaris i pactes .... ho faig jo, he trobat tal cosa, mira aixó ens pot anar bé al insti.... pots fer tal cosa....
Realment amb una mica d'actitud les coses són tan fàcils i realment crec que la convivència no és fàcil en general, peró amb ells si.

Tenen empatia, la facultat de comprendre les emocions i els sentiments d'altres persones a través de, en part identificar-se amb l'altre. I ja em coneixen... em deixen xerrar a estones... saben que jo a vegades simplement he de xerrar, que em donin un punt de vista, una opinió.... i moltes vegades jo faig el que tenia previst, no ens enganyem... però algunes altres canvio el meu parer.

Amb ells la paraula companys té sentit de debò, pren cos, s'ajusta a ells.

Avui van a sopar junts, avui la Montse fa anys, i el David li ha fet un regal. Felicitats Montse, per molts anys. A vegades a entro a casa i tot estar la música apagada detecto que en l'ambient está sonant.... Love is in the air... everywhere I see around.... Love is in the air... every sight and every sound.... Esteu allà ....

Estic molt content de viure amb vosaltres dos.

El teu company de pis.

Q.

Monday, October 11, 2004

Mejoras

Escribí esto el jueves 30 de Septiembre. Lo he retocado este fin de semana en un viaje que hemos hecho Anna, Jordi, Manel (un profesor visitante de Tarragona) hemos hecho salido de NY para ir a las cataratas del Niágara y a Toronto. Lo he revisado en el coche. El instituto me ha asignado otro ordenador...

*********

El viaje es interior.

En casa, en NY, en Cuba, con RAI, con gente, conmigo a solas. En el Camino. Te puedes mover, puedes ver nuevos paisajes, nueva gente, nuevas culturas, pero el viaje, el Viaje es interior.

Si mi última entrada se tituló Cambios. Esta definitivamente se titula mejoras. El domingo me di realmente cuenta que hacía 8 dias que trabajaba de profesor en el Bronx y que no había disfrutado en ninguna clase. Ninguna significa ningua. Cero, conjunto vacio, nada.

En Mataró, hace dos años recuerdo que a veces salía del instituto y tenía sensaciones muy parecidas a las que tienes cuando estas enamorado. Me gusta pensar que el enamoramiento, por suerte o por desgracia es una sensación temporal, que una vez en una charla con unos amigos se definió como distorsión positiva de la realidad. Entendiendo que la realidad sería un promedio entre todos los pensamientos posibles.

En Mataró recuerdo que salía encantado, contento. Viendo como estabamos progresando. A partir de un nivel bajo pero mejorando con mis alumnos de bachillerato nocturno. El año pasado, en El Prat de Llobregat, muchas veces pasó lo mismo. Salir del instituto pensando que las cosas habían ido bien. Y que había conseguido algo con algun alumno/a. Recuerdo un día que me emocioné en clase cuando me di cuenta que les estaba explicando lo que era un átomo a unos alumnos. Me emocioné al ver que era la primera vez que alguien les explicaba algo que ha sido muy importante para el desarrollo científico, que cambió la ciencia y que provocó tantos avances, como mínimo tecnólogicos. Busqué ejemplos en libros, llevé globos a clase para hacer un experimento: frotarlos con lana para conseguir arrancar electrones del plástico de los globos, dejarlos, pués cargados positivamente y al acercarlos al techo inducir en el una carga negativa y conseguir, con sorpresa de todos que se quedaran, los globos, pegados al techo. Mis alumnos, especialmente tres, disertaron en porque se pegaban al techo. En sus libretas quedaron los dibujos y al cabo de unos dias hicimos una prueba a ver si habían entendido el concepto. Me pareció que todos recordaban el experimento de los globos…. Cuando lo explicaba en clase, recuerdo que pensé: Es la primera vez que les hablan de átomos en serio a estos chavales… estoy explicando física… Puse más entusiasmo que nunca en mi explicación.

Pués en el Bronx el tema de disfrutar en clase…

el domingo lo pensé seriamente, de hecho ya lo había comentado a mi compañera de apartamento, pero el domingo fue una reflexión personal. En ninguna clase y diría que en casi ningún momento había disfrutado. Bronca, ruido, gente que se levanta, que no hace nada, que se duerme… apatía, resistencia, malos modos…. Excursiones a la papelera, para escupir, para ir a pasear al pasillo…

Jenny, la AP, assitant principal, el día después del robo del ordenador, unas horas antes del encuentro con la policia, me dijo: lo más importante es que seas consistente, que no bajes la guardia ni los brazos. Mantén altas tus expectativas con ellos. Se inflexible con las normas, son necesarias. Estos chicos y chicas viven sin muchas normas o pautas de comportamiento social en sus casas y en su barrio. Ellos van a aprender de ti si eres consistente.

Las normas de nuestra clase. O como mi educadora social preferida dice. Las pautas de comportamiento, para mi estan justificadas en el sentido de que no són un capricho, són simplemente necesarias para el mejor funcionamiento del grupo. Yo simplemente quiero sacar lo mejor de cada chico/a. (Recordemos que mamá me dijo una vez que yo era tan optimista que no era realista…) Pues en esa utopía, en este intento desesperado, pero nunca frustado; vivo, sacando lo mejor de cada uno de ellos. Y la verdad es que en mi Banana Kelly Community of Learners High School (nombre de mi instituto) eso es todo un reto.

A través de ser consistente, de mantenerme firme con las norm… pautas de comportamiento….. Señoras y señores…. Ayer tuve por segundo día dos clases en las que disfruté y hoy…. 4!!! Excepto uno chico ya nadie usa radio, ni CD, ni teféfono móbil… ese chico, J. no sabe que yo soy unas 1500 más constante que el … y no sabe que en poco tiempo no va a usar CD en mi clase.

¿Que haces cuando le dices a alguien: los aparatos electrónicos no estan permitidos en clase, tienes que guardarlo. Te mira y pasa de ti como de la mierda?

Puedes hacer muchas cosas. Yo no las voy a numerar. En NY lo que mejor funciona es seguir la clase y tomar nota rápida pero literalmente de lo que a pasado. También puedes simular que lo haces, normalmente funciona. Si paras la clase…. Descontrol. Gente que se mete con el alumno, gente que se mete contigo, gente que saca sus CD… Yo tengo apuntadas millones de mini incidencias en mis clases. Se las tienes que pasar al Dean, encargado del orden en el instituto. El habla con los chicos, con sus papas etc. J. Habla mucho en clase y sigue llevando CD, que escucha, muchas veces, ahora sólo con un auricular, a partir del aviso… ¿350? Estoy muy contento por que yo no me enfado, cuando no me hace caso, sigo la clase… he visto que si le dedico tiempo pierdo al grupo. Le digo hablamos después de clase. Y realmente hablamos. Dice que estaba escuchando que lo puede hacer todo a la vez… no es verdad…. a veces cuando lo veo sin auriculares, le digo que es como tiene que estar y también tomo nota…. Ayer se lo dije al principal, director ¿¿20 veces en una clase?? Report it. I need a report. Todo tiene que estar registrado, debe haber constancia…. Cuando por cualquier cosa se hable con los padres de los alumnos, debe haber constancia de estas cosas sino ellos tienen mucha fuerza …. Denuncian a los profes a la mínima… y muchas veces ganan. Ayer hubo una denuncia por que unas chicas llegaran a casa mojadas después de ir de excursión sin paraguas. Los profes las mandaron a casa por no tener paraguas, llamaron a la madre y le dejaron un mensaje explicándolo…. Nada ella llamó a la policia diciendo que denunciaba al instituto por que sus hijas estaban enfermas. Hubo un report, informe, de que a tal hora se hizo esta llamada y que estaba registrada en el mobil de una profesora….

Hace 12 días un 20% de los alumnos de mi clase, los necesitados chicos del Bronx, que no tienen dinero para sus calculadoras, para la clase de matemáticas usaban algún reproductor de música en clase. A día de hoy sólo uno. La autoridad te la dan, no la tienes de por si. Puede ayudar ser un hombre, con barba y medio calbo. Perjudica ser blanco y tener un inglés flojo y con un acento muy raro para ellos. Es clave ser consistente, paciente. En el fondo si les transmito mi aprecio e incluso cariño a estos chavales. Les demuestro que me preocupo por ellos, para que pasen el maldito examen del Estado de New York, todo irá mejor. Si alguien les grita, se encoleriza, pierde los nervios… no tiene nada que hacer. Y menos aquí donde ese, el de los gritos, los malos modos y la rabia es su ambiente… estan acostumbrados a ello.

¿Estamos camino de hacer ecuaciones diferenciales a fin de año? No. ¿Estamos para hacer integrales? No…. Estamos para seguir trabajando. Ya son un 60% que toma regularmente apuntes, aunque no los guarda o lo hace en una libreta de múltiple uso que sirve para todas las asignaturas…. Voy a seguir mejorando el porcentaje, estoy seguro. Voy a buscar y a encontrar soluciones para ello, voy a ayudar gentilmente a que estos chicos y chicas mejoren. Creo que es así como definió el pequeño principe de St. Jean d’Exupery el amor. Y pensando en lo que hago el Bronx a veces me da la sensación que mi trabajo es una mezcla de educador social, de profesor de matemáticas y de canguro para niños/as… Puede que sea casi como un misionero, un misionero moderno, al igual que los antiguos iban a América a evangelizar, yo he venido a hacer clases de mates, a contener a gente a veces, a enseñarles que si se lo curran saldrán del pozo que es el Brox y podran ir por ahí o podran volver para ayudar a que deje de ser un pozo..... soy, me parece, un misionero moderno, sin religión, como los cooperantes internacionales.

Mañana llegan Anna y Jordi, mi hermana y su compañero. Primera visita. Estoy muy contento de que vengan y de haber sido su excusa para que vivan durante 15 dias en esta gran ciudad que es NY.

Como dije esto fue escrito el 30 de Septiembre, a partir del miércoles pasado J. ya no utiliza nunca CD en el aula y habla muy poco. Hablé con el y con su madre. Me tengo que plantear el tema de llamar más a algunos padres y madres...

Para terminar, comentar los que son sin duda los mejores momentos en el instituo de momento. Contexto. En USA los profes tienen su aula, los alumnos son los que se desplazan y no al revés. Debes tener el aula arreglada, decorada incluso. La lección escrita en la pizarra para que entren y se pongan a trabajar. Cada día, siempre, la primera en llegar es A. A. Es una chica mulata, muy baja, tiene una mini paralisis cerebral que le afecta a la hora de andar y en su postura de la cabeza. Ladeada hacia la izquierda. Camina lentamente y con dificultad. Siempre llega la primera por que alguna amiga la ayuda a subir antes que suba la marabunta de chicos mulatos y negros de metro ochenta… Ella siempre con alegría me saluda. Hey Mister Quil.li!! How are you doing today? Buenos dias señor Quil.li! como te va hoy? Lentamente avanza hacia el final de la clase, siempre se sienta en la última fila.
Al principio, yo solamente respondía. Good morning. Ahora le respondo también con alegría, buena entonación y un poco teatralmente: Good morning Miss Randon. I´m fine. and you? Ella sonrie. I`m ok. Es senzilla, constante. Y como tantos y tantos de mis alumnos tiene mucha personalidad. Por suerte para mi la tengo también en mi última clase, es la última en marchar. Va más lenta que los demás. Se despide. Good bye Mr. Quil.li, see you tomorrow. Good bye Miss Randon… Cuando A. Se despide sé que mis clases en el instituto han terminado.