Crónica per al Pou de la Gallina

El Pou de la Gallina es una revista de Manresa, té una secció anomenada cròniques desde lluny on demanen a Manresans que viuen a fora que escriguin les seves experiències.

La meva participació, publicada el Juny del 2006 és aquesta.

Segon any com a professor a la ciutat que, segons diuen, és la ciutat que mai dorm. Segon any de vivències intenses i descobertes a la, segons diuen, capital del món. Segon any a New York. De fet, podria ser la capital del món ja que hi trobem, a petita escala, les contradiccions, diferències i desigualtats que es donen a nivell global.
En el meu primer any vaig treballar de professor a un institut del Bronx. Allà vaig viure i veure que el nivell acadèmic i socioeconòmic dels alumnes era baix i que es trobaven majoritàriament immersos en una dinàmica (conflictes familiars, bandes violentes, desinterès per la seva educació…) que els abocava a tenir poques opcions d’accedir a escoles superiors i, en el futur, d’accedir a millors feines.
Però aquest segon any he tingut la possibilitat de treballar en una escola força especial, l’escola de les Nacions Unides, on hi són representades 120 nacionalitats per part del alumnat i 70 per part del professorat. Literalment gent de tot el món.

Estem acabant el curs acadèmic. Acabant un any que ha estat, a nivell professional, molt interessant i enriquidor. Amb el risc que suposa comparar i prescindint d’allò que les comparacions són odioses, compararé. L’únic que per mi tenen en comú les dues escoles, és que hi ha un professor, jo, amb un grup d’adolescents en una aula, els alumnes. La resta és tot diferent; a l’escola actual tenim: aules millor equipades, mares i pares que es preocupen per l’educació dels seus fills, activitats extraescolars a dojo i, probablement com a conseqüència de tot plegat, alumnes motivats. En algunes ocasions m’he plantejat que el que feia l’any passat al Bronx valia realment la pena, ja que era important per a la societat, mentre que el que faig aquest any a l’Escola de les Nacions Unides a Nova York és simplement ajudar a perpetuar la supremacia cultural i econòmica d’un grup avantatjat de sortida, i probablement sigui així. No obstant, encara que sigui per una temporada, és agraït treballar amb nens i nenes que estan interessats en la seva educació, amb qui no has de lluitar constantment per a que es comportin a classe i on et pots dedicar a ensenyar. En gran part jo segueixo sent el mateix, un noi amb moltes ganes de tractar amb els joves, de transmetre coneixements, a vegades d’instruir-los en ciències i matemàtiques i d’altres d’educar-los per aconseguir un desenvolupament integral de la seva persona.

A l’escola gaudim de molts esdeveniments socials i culturals, visites i xerrades que, tant de bo, “toquin” els nostres alumnes. Tant de bo algun dels meus alumnes tingui un càrrec de responsabilitat i apliqui alguna cosa del que deia el seu professor de Manresa, coses com tenir present el sentiment de comunitat i la importància de pensar col.lectivament. Tant de bo creguin en el respecte al medi ambient i apliquin i promoguin al seu país la llei ecologista de les tres R´s: Reduïr, Reutilitzar, Reciclar. Tant de bo tots extenguin el pensament positiu que els faci creure que no hi ha res a la vida que no puguem millorar a base de pràcticar…. I tant de bo vegin que seria bo que tots els nens i nenes del món gaudissin de les mateixes oportunitats que tenen ells…