UNIS

UNIS: United Nations International School. (Escola Internacional de les Nacions Unides)

“Quil.li: llámame cuando puedas”. Aquest simple missatge estava a la bústia de missatges nous un dia de principis de Març. Era d’un col.lega de Madrid que treballa a NY i que m’aprecia prou per aconsellar-me una bona feina. En trucar-lo va dir-me:
“Puede que en UNIS necesiten algun professor de ciencias o de matemáticas. Creo que deberias ir, con tu perfil, tienes posibilidades”.

M’ho vaig prendre molt seriosament. A UNIS tothom hi vol anar.

Vaig rastrejar la web de l’escola, me la vaig empollar… vaig buscar-ne informació a internet, vaig veure el curriculum que tenen, vaig veure el perfil d’alumnes que tenen, quines són les activitats que fan, vaig investigar qui m’entrevistaria si aconseguia una entrevista, vaig saber la seva edat, els seus gustos i li vaig enviar un email amb el meu curriculum creuant els dits. No em va dir res.... El meu col.lega em va dir: “bueno es que reciben 3.000 curriculums al año…” vaig veure que el meu era un mes de la pila però vaig pensar que jo tenia quelcom que altres no tenen: “determinació i estratègia…” i una altra cosa molt important, ja estava a NY… enviar un curriculum inflat a través d’internet està només a uns “clics” de distancia dels nostres ordinadors... és molt fàcil. Anar allà i defensar-lo no tant. Vaig veure que havia de fer quelcom per treure el meu curriculum de la pila… vaig trucar 4 vegades (la tercera no va ser la vençuda) però al final vaig aconseguir la meva entrevista en enfatitzar que vivia a NY i que estava disponible per visitar l’escola. Vaig aconseguir la meva entrevista.

La meva entrevista, la vaig assajar. Amb una amiga de NY la vam simular dues vegades. La segona vegada fins hi tot em vaig posar la roba que portaria al dia següent. Preguntes típiques, preguntes no típiques… intenta treure tal tema i no parlis de tal altra cosa…


East River. Vist des de UNIS.

Jo pensava: aniré allà, xerrarem15 minuts i un obtindré un dels clàssics “Ya te diremos algo…” però en anglés... "we´ll tell you something..." No va ser així. Va ser: “Et pots quedar una estona més?. M’agradaria molt que et poguessis entrevistar amb els directors de les dues escoles, de la High School i de la Middle School… jo tenia pressa però vaig mentir: “no, cap problema…”

Vaig passar a veure un dels directors. Vam estar bastanta estona, uns 40 minuts. Vaig jugar les mateixes cartes que amb el primer entrevistador, dues idees molt clares:
1- Dins meu hi ha un profe i 2- sóc un tot terreny. Vaig notar molt bon feeling… i de fet al cap d’una estona tot el que sabia de l’escola ja estava de banda i era simplement jo parlant dels meus principis educatius, del meu tarannà i filosofia davant d’un director….

(queda pendent explicar aquesta part de l’entrevista)

Vaig passar a veure la directora de la High School va ser més curt però també agradable.

Aquella nit els hi vaig agrair als tres entrevistadors el temps que havien m’havien dedicat i l’oportunitat de visitar l’escola a través d’un email.

Una setmana més tard. Tenia un email del director de la Middle dient: ¿pots passar a parlar amb el cap de departament de ciències? 4 dies més tard em veia xerrant amb un home anglès que em feia preguntes diferents i orientades a una assignatura que mai he ensenyat, ciències per a nens de entre 11 a 14 anys… jo vaig anar dribblant com vaig poder … uns 20 minuts més tard estava en una situació de dos contra un… el director i el cap de departament contra mi… em van apretar una mica més i van acabar dient-me: “ens agrades molt (com a professor) creiem que tens potencial a la nostra escola. Ens agradaria veure’t fer una classe. Et volem veure en acció.” Vam estar veient quins dies ens anava bé a tots tres… el director, molt amablement, va deixar clar que no volia destorbar el funcionament de l’escola on jo treballava i que hi havia d’anar en algun moment que no tingués classe. Per diversos motius va ser molt difícil aconseguir que tots poguessim coincidir. Llavors és quan Quil.li Ruiz va posar tota la carn a la graella. Mentre ells miraven el calendari per veure quina carámbola podien fer. Vaig pensar has d’anar de cara a barraca… seriós, segur i mirant’los fermament vaig dir: Faig cinc classes al dia, si voleu podeu pujar al Bronx, allà em veureu realment en acció….” Van aixecar el cap a l’hora, em van mirar, es van mirar un moment i el director em va demanar si podia sortir un moment de la seva oficina. A fora vaig pensar: una de dos o em foten una patada al cul per vacilón… o m’ofereixen la feina…

El director em va convidar a entrar de nou. “Mira, la veritat, lo de veure’t en acció és un formalisme…a tothom a qui li diem ens el acabem quedant… Et recomanaré al nostre director general, si vols l’any que vé pots treballar a UNIS”. Recordo clarament que tot aixó va passar el 25 de Març del 2005. Ara treballo a UNIS.

UNIS: United Nations International School. (Escola Internacional de les Nacions Unides)