Adeu al Banana Kelly

Tot i tenir els meus mals moments, el meu any al Bronx ha sigut una grandíssima expèriencia. Experiència ha fet que aconseguís el que volia quan vaig venir a viure a New York; viure intensament. Asseguro que al Bronx, fent de professor de Mates… vius intensament…

Als EUA quasi tothom que treballa en un institut se’l anomena pel cognom precedit de Mr. o Mrs. El meu director al Banana Kelly seria doncs Mr. Joshua Laub. No obstant tothom li diu Joshua. Kyle, Amanda, Stephanie, Karl, Quil.li, Jenny… al Banana Kelly tothom es diu pel nom. En Joshua, el director, és el millor professional del món de la educació que he vist mai. En un dels pitjors ambients educatius del món, el Sud del Bronx, ell és el director d’un petit institut, uns 270 alumnes, un 22 professors Ell no vol tenir policia a l’institut (cosa que és molt normal als institus publics a EUA). Ell administra el pressupost decideix tenir menys gent a les oficines i poder contractar més professsors amb el que aconsegueix tenir grups més petits a les aules, menys alumnes per professor. Quan l’administració de la ciutat entra al institut al estil Inquisició espanyola i li diu: “Degut a que va passar aixó o allò, degut a que hi ha alumnes que cometen la greu infracció d’anar al lavabo sense el “passi del lavabo”, degut a que al institut del pis de sota va haver-hi tal baralla … enviarem unes patrulles de policia durant dos dies. Quan passa tot aixó, ell demana: ¿per que no m’envieu una patrulla d’educadors socials durant dos dies?


Vaig aprendre moltes coses l’any passat de’n Joshua. Moltes. L’admiro profundament.

El dia que li vaig dir que no seguiria al Banana Kelly tenia un nus a la gola que em va costar aguantar. Per que hi ha una sensació que a vegades tinc, la de pertanyer a algun lloc… en el fons em sabia molt greu marxar, sento molt a dins que pertanyo al Banana Kelly…. De fet, aixó va ser el primer que ell em va dir: “but you belong here” …. obertament va insistir en que li donés la oportunitat de parlar amb mi per que em volia convencer que em quedés….



Al cap d’una setmana vam xerrar dues hores al institut i una hora al cotxe quan em va portar a casa. En acomiadar-se va dir: “I understand you want to leave but in the South Bronx we do need good teachers. The kids at UNIS will learn no matter who teaches them. But I care about you. I love you and as I love you I want you to choose what you think is better for you.” “ Entenc que vulguis marxar però al Sud del Bronx realment necessitem professors bons. Els nois de UNIS aprendran tinguin el professor que tinguin… No obstant també em preocupo per tu. T’estimo i com t’estimo vull que escullis el que creguis és el millor per tu.” Aquest I love you no és el de les pelis és quelcom que a vegades s’utilitza quan t’agrada algú en el sentit ampli de la paraula.

L’última vegada que el vaig veure, al dinar de final de curs, ens vam acomiadar amb una abraçada. I també amb un nus a la gola quan li vaig dir: “Jo sé perfectament que pertanyo al Banana Kelly” “tio, et trobaré a faltar” va dir-me. “Compta amb mi per fer classes de respàs els dissabtes així els nous professors podran descansar…*” “si, però et trobaré a faltar igual”.

*Jo ja fa molt temps que no dic les coses per dir-les.