Arriben els pares

Part del que hi ha escrit aquí és d'un email.

Aquesta setmana ha sigut molt bona, les classes han anat molt bé i dia rera dia tinc millor relació amb els meus alumnes, alguns dels quals em van rebutjar al principi. Ara veuen, de fet no crec que ho vegin conscientment, però crec que si perceben que jo em preocupo per ells i que faig moltes coses per ells, crec que noten que els escolto, que els cuido, que els miro, que m’interesso sincerament per ells. Hauria d’escriure algunes de les mil i una anècdotes que tinc a classe, també coses del que em passa fora del institut. Aquesta setmana m'he emocionat a classe en tenir tres periodes (classes) seguides amb nivell de treball molt bó i amb nivell de soroll molt baix, com una biblioteca durant força estona.

I m'he vist a mi mateix, des de fora, pensant estàs fent treballar a aquest tios i ties... ho estàs fent en anglés... en un lloc on ningú es preocupa per ells i els últims en preocupar-se són els polítics per que el Bronx els hi fa molta molta falta, Cal gent per recollir la brossa per arreglar el metro, per treballar a les cadenes de producció per repartir tot el que es consumeix.... i m'he emocionat en veure que els meus alumnes estan treballant bé ... aconseguir-ho ha estat, és i serà una feina del dia a dia. De ser constant, consistent amb la manera de treballar. He d'aconseguir que tinguin millors hàbits i que vegin que les mates els hi poden ser útils i que apliquin algunes de les coses que aprenen a la seva vida .... i a més que passin el fotut examen del estat de NY al Gener alguns, i al Juny la majoria, i els que no sabien fer -3 + 3 (per ells -3 + 3 = 6) quan jo vaig arribar estiguin en condicions de fer un curs de preparació l'any vinent.

Tot aixó ho he de fer, ho hem, de fer de cara a ells. De cara a mi el que he de fer, he de recordar el que deia el Beto (el company de la Tina) Hacemos trabajos, no milagros...

Respecte la meva Catalunya enyorada... Si, la veritat és que a vegades m’enyoro, pq m’encanta estar a casa. Barcelona, Manresa, Montserrat, la casa de la platja a Barà... Anar en bicicleta per Barcelona, els meus amics i amigues... Tots aquells llocs i situacions són “casa” i a vegades ho trobo a faltar. No obstant veig el premi, la recompensa que suposa viure aquí, com m’enriqueix com a persona. També puc estalviar alguns diners però a nivell personal és com m’enriqueixo... Molt.

Els pares arriben demà. Estic molt content de que vinguin i el fet de que jo sigui aquí sigui la excusa, per ells, per a viatjar, en el fons, m’enorgulleix. Vaig saber que vindria aquí a principis de maig del 2004. En alguna visita de cap de setmana a casa dels pares, a Manresa, vaig dir: "Que us semblarien unas navidades blancas a Nova York?" El pare va mirar-me, va restar callat uns segons i va dir: " ah, doncs si, per que no hi anem? si tu estàs de vacances, ens ho podràs ensenyar una mica, no?"
Al cap de dues setmanes ja estava totalment decidit que venien. Han anat passant els dies, coses, moltes alegries i il.lusions, algun moment baix i dur, remontada... manteniment. Amunt, avall, amunt, amunt... Els dies passen i passen i ens ho em de passar bé i viure intensament, sense que la idea ens obsessioni però viure intensament.... i els dies passen i ja està!! demà arriben a New York la ciutat que mai dorm... Una gran (realment i metaforica) però dura ciutat. Un lloc on la gent projecta els seus somnis... arriba aquí plena d'energia i veu que hi ha possibilitats però que no és fàcil. Tots i totes estan allà a fora per aconseguir, potser, el mateix que vols tu i aquí es competeix. Molts molts són els que fan jornades de treball llarguíssimes i tenen dos feines per arribar a final de més. L'altre dia vaig llegir un article que deia que l'endeutament mig (hipoteques a banda) és de 4.000 dóllars a NY...

En una societat tant i tant consumista on desde petit t'han ensenyat i quasi obligat a consumir, a comprar. On no han parat de crear-te necessitats i t'han convençut de que aixó, aixó també et fa falta. Ho necessites... com ha de ser no tenir diners?

Avui la M.L., una alumna del meu seminari (la meva tutoria) m'ha demanat si li podia deixar un dollar fins dilluns. Li he dit que no. No puc tenir precedents en certs temes amb els alumnes. A banda de que en tot cas els hi d'ensenyar com guanyar dollars que no donar-ne... i se m'acaba d'ocorrer una idea.... demà li proposaré un negoci. De la M.L. la pregunta i especialment, la seva reacció ( no ha insistit gens, ni ha dit per que el volia) m'han fet pensar que potser está acostumada a demanar-ne, realment no ho sé, i que ha de generar moltes frustacions voler coses materials i no poder-les tenir. A NY on he vist gent sortir de botigues de roba l'últim dia de la setmana sense impostos amb tantes bosses que m'ha fet pensar: "Però aquest senyor, que no té roba a casa?, que té els armaris buits? que ha vingut amb l'únic que tenia per posar-se...."