Inspectors

Tot i que ja uns dies que l’inspecció va tenir lloc, n’escriuré quatre coses.

Uns quant membres importants del Departament d’Educació de la regió on es troba el Banana Kelly (el perculiar nom del meu institut) van venir veure que tal ho feiem, a controlar com estaven les classes, com treballaven els nois i noies etc.

Jo sabia que només entrarien en algun moment durant els dos primers periodes per estar-hi només 15 min. Vaig aplicar-me un dels principis més importants per anar pel món que vaig aprendre del pare d’un amic meu de Navarcles. El principi diu: a la vida, s’ha de ser més puta que bonic…. Qué vaig fer? Vaig preparar bé les dues classes, amb més atenció que de costum, tot ben pautat, ben clar, justificat… a banda, vaig decidir buscar dos actitivitats bones per a cada periode i que pogués col.lar en qualsevol moment. De manera que quan els inspectors entressin veiguessin el que estavem fent i en canviar d’activitat col.lar la que jo creia que era bona. Tal dit, tal fet. Tenia 4 activitats bones, dos per cada periode. Quan van entrar, al principi del primer periode, vaig acabar el que anomeno “stamping time” que és la manera com verifico que la gent arriba a l’hora i fa deures (ho he de comentar més extensament).

Llavors vaig explicar el que fariem. La meva activitat bona…. La classe era sobre el teorema de Pitàgores. Hi ha una equació matemàtica força senzilla que relaciona els tres costats de qualsevol triangle rectangle. El teorema diu: la suma dels quadrats dels dos costats d’un triangle és igual al quadrat de la seva hipotenusa. (per quadrat, matemàticament parlant, entenem el producte d’un número per si mateix). Per demostrar-la haviem de fer el següent: sobre un suro que tinc a la paret vaig dibuixar, sobre un paper, dos eixos, un vertical i un altre horitzontal. Amb un tros de fil de llana, lligat sobre si mateix, i amb l’ajut d’unes xinxetes vaig anar fent triangles diferents sobre els eixos i anotant les longituds que tenien els costats de cada triangle en una taula. Per finalment verificar l’equació. La gracia estava en veure que amb un fil de llana pots fer infinits triangles rectangles i sempre es verifica l’equació. Treballant en parelles, ells havien de fer el mateix.

Segons em va dir després la AP Assitant Principal (Cap d’estudis), per als americans, aquesta activitat està molt bé, ja que combina: quelcom que s’ha de manipular( el fil de llana per fer triangles i el regla), l’organització de dades (a la taula) i sobretot, el més important, el treball en grup (tot i que eren parelles ja està bé).

Ho vaig explicar molt poc a poc. Amb molt detall, amb un bon to, fent inflexions de veu per enfatitzar les coses més importants… una mica de teatre, que als americans, també els hi encanta… i al final em vaig permetre una de les bromes que ja saben els meus alumnes, els pregunto: “doubts?, suggestions…?…. donations?” (dubtes?, suggerencies…? donatius…?) les dues últimes rimen… i els hi fa gracia pq ells sempre es queixen de que no els hi proporciono calculadores a tots i els hi dic que el dept de Mates no té diners…* els tres inspectors estaven, crec, força contents amb el que havien vist a la classe i en sentir lo dels donatius… un va mirar una mica estranyat… jo mirant-lo vaig explicar lo de que ens faltaven diners… i finalment vaig afegir (I’m kidding) faig broma… va somriure també… van marxar i el que va marxar l’últim, en sortir, em va mirar i va aixecar el polze de la esquerra amb el puny tancat. Com era improbable que estigués fent autoestop vaig deduir que era una senyal d’aprovació fent referencia a que tot havia anat bé. Vaig respirar tranquil i vam seguir la classe. Em vaig dir a mi mateix: “ara no et relaxis per que sino aquests se’t descontrolen”. Vam acabar bé.

*del tema dels donatius: un dia, després de que jo ho digués: “doubts?, suggestions…? donations…? “ R.M. va treure un feix de bitllets i em va oferir un dollar… “home, no és una gran aportació… però…. “ els hi vaig dir que al meu país tenim una frase que diu “de mica en mica s’omple la pica” R.M. és d'ascendèa Porto Riquenya, va dir: "pué eso, de mica eng mica se llena la pica..." el vaig agafar i amb un clip que es fixa a la pissarra el vaig deixar allà. Un minut després de dir: “Class is over” (la classe ha acabat) vaig mirar cap on havia de ser el dollar, ja no hi era… una vegada més, vaig confirmar que alguns dels meus alumnes, quan volen, són molt espavilats i molt ràpids…

En honor a la veritat, he de dir que dos periodes més tard vaig fer la mateixa classe. La dels triangles de llana. Crec, sincerament, que ho vaig explicar una mica millor… amb més detall i més poc a poc. Sé que els alumnes del tercer periode són més fluixets… i la classe va ser una merda. No s’enteraven, no sabien que calia fer, deien que era massa difícil… I és que a vegades el que funciona perfecte amb un grup, no et va de cap manera amb un altre…. I un dia treballes pefecte amb un grup i al dia següent, no saps per que, no hi ha manera… tots els que siguin professors/es que llegeixin això saben de que parlo, oi?