Canvis. Canvis importants...

El que hi ha escrit aqui va tenir lloc el dimarts 21 I el dimecres 22. Quan ho publico a internet ja es 24 de Setembre. Mare de Deu de la Merce.

Mare ho sento, el teclat no te accents I no el puc canviar per que em falta una contrasenya. Felicitats mare. T’estimo, en la distancia. Sempre. Us espero a tu I al pare el 17 de Desembre.

Canvis

El diari avui es podria titular, canvis o com pot passar a ser tot una merda en dos dies….

Les classes anaven més o menys bé. No pitjor de com m’han anat als instituts on he estat, fent feina, fent treballar als alumnes. Algun que està un mica sonat, però bé en general. Ahir tot va canviar.

7è periode (cada periode dura 48 minuts) arribo a la meva aula que estava tancada amb clau pq durant el 6è periode no tinc classe i estava treballant amb la meva mentor teacher en un altre espai del institut. No tinc classe però tampoc deixo de treballar….

Arribo a la classe entro amb dos o tres alumnes. Recullo l’ordinador que m’han deixat. El recullo per que la connexió que tinc a internet no està a la taula del professor. El recullo i el guardo al lloc on tinc les coses. Van entrant els alumnes i comença la classe. Aquest dies he intentat que aprenguessin una mica el que vull que sigui la nostra manera de treballar. Tenir uns exercicis a fer, començar amb un exercici una mica curiós i motivador, explicar una mica de teoria un cop ells han provat de fer l’exercici, fer exercicis individualment o en grup, compartir-los entre els alumnes, fer-los a la pissarra etc. Fer algun mural pq les coses més importants estiguin sempre presents a l’aula etc. etc. Cal dir per a que la gent es faci una idea que a una classe de les meves hi tens nois que dormen literalment sempre que poden I els has d’anar avisant, que s’aixequen a escupir la paperera, que badallen fent molt soroll, que quan surten a la pissarra triguen (us juro que es veritat) 10 segons per caminar 5 metres, us ho juro, especialment alguns hispanos. Totes aquestes coses son normals. La gent ho fa al carrer, a les botigues, a les feines…

Un alumne que tinc, l’S. és molt, molt conflictiu. És dels bonets acadèmicament i és bonissim a l’hora de interrompre la classe, a l’hora de faltar al respecte al profe, I no fer cas a quan li crides l’atenció i boníssim a l’hora de exaltar als altres etc. Ara per ara, no el puc controlar. Tant senzill com això. No puc dialogar amb ell a classe, expressament parla ràpid, en argot i sense mirar-me a la cara….. No has de tenir un conflicte dilèctic amb un alumne, només hi tens coses a perdre. I sino és la teva llengua mare ni en parlem. Tothom a l’institut m’ha dit que és un noi molt molt problemàtic, que passa això i allò a casa seva etc etc que si malalties de la mare, que si el pare va fer no se que….

un professor company que el coneix diu “Challenge him” Repta’l. El treus fora de la classe i li dius què passa?, què passa amb tu?, no veus que no pots estar així a classe? estic aquí per ajudar (ells utilitzen help-ajudar molt sovint i de forma diferent, no és gens ofensiu ni despectiu ni té cap sentit de menyspreu. Jo t’ajudo ve a ser com jo col.laboro amb tu) Li dius que l’assignatura és important per ell, que no es podrà graduar, que bla bla... Et pots controlar? només et demano que et controlis i ajudis al bon ambient de la classe”.

Ho vaig fer ahir. Merder, merder, bronca, aquest que riu, S. Que no para de xerrar i no fa cas quan li dic 10 vegades que calli... “Vinga…. si està tothom parlant... estic fart que només diguis el meu nom...”. Cal especificar que mentre centres la teva atenció en un, els altres, no fan absolutament res. I es comencen a descontrolar... a dormir… a dormir en serio. I quan els avises o es fan els ofesos I emprenyats o com si no sabessin que estaven dormint.

Prou. Aixeco la ma no parlo, em relaxo, els miro el to baixa, la cosa ha parat excepte el megacrack del S. No he aixecat la veu, no he cridat, no cridaré. La classe està mes o menys controlada pero S. no, estic bé, estic tranquil, no m’afecta aquesta situació, però prou. “S. Surt fora, surt fora ara mateix” Vaig cap a la porta, vaig cap a la porta mirant-lo, no el desafio, només el miro sense donar opció. No es mou, no vol sortir, diu que ... “surt ara mateix” li dic. Sino s’aixeca li diré a un company que vagi a buscar a la AP (assistant principal) i ella vindrà i ja està. S’aixeca, surt, els altres estan callats, ni una mosca, tots miren bastant sorpresos. Tanco la porta. A un metre de la classe amb porta tancada. Li deixo anar el discurset suggerit, primer no em mira li dic que em miri. Estic molt molt seriós però no aixeco la veu, sóc simplement sec i contundent. Diu que val, val ... que es pot controlar....

Entrem, la classe va bè, hem perdut la mitja hora inicial hora però els ùltims 20 minuts han anat bé. Marxen. S. Surt molt ràpid, parlant per sota el nas. Irònicament diu I’m sorry, I’m sorry... (ho sento, ho sento...) Tothom és fora, excepte dues alumnes. Treballadores que demanen dubtes i coses de l’assignatura. Arriba la Rose, la meva mentor teacher. Ella somriu a les noies, passa a l’aula, ells marxen. Sempre els animo i tinc bones paraules per als alumnes. Una mica a la americana fins hi tot. Si han treballat els hi ho dic. He vist que estaves fent allò o això, m’agrada que tinguis la llibreta ordenada. Et portes bé, moltes gracies, ajudes a un bon ambient de la classe. Ho dic per que el reforç positiu, penso, és molt important. No els faig la pilota i no els dic mai coses que no pensi.... Marxen. La Rose i jo comencem a treballar. Prenc notes. Espera, Rose, que ho escriuré al ordinador i en farem una copia de tot això. Vaig a buscar-lo. Vaig a buscar l’ordinador que m’han deixat. No hi és. El meu ordinador ha desaparegut.

Problema.... Miro, remiro... no, no hi és.... sempre el deixo al mateix lloc. He sigut sistemàtic. Els alumnes em volien prendre els rotuladors de la pissarra blanca i jo ho tenia controlat. Amb el material també: calculadores... l’ordinador sempre al mateix lloc i tapat.

La Rose va directa a buscar a la AP, ajudant del director. Queden 20 minuts per a que marxi tothom. Decideixen registrar totes les bosses dels alumnes. Totes les portes queden tancades excepte una. Totes les bosses són registrades. No surt. Estic nerviós. Penso això no està passant, no m’està passant. No és possible, aquest fotut ordinador no ha pogut desapareixer així com així. Miro per 3era vegada a tots els llocs possibles a la meva aula. Res. Estic trist. Avatut. Com sempre que ens passa quelcom que considerem en aquell moment greu, em pregunto. Per què? i per què a mi? El “dean” és una persona encarregada de la seguretat, el manteniment del ordre etc. a la majoria de col.legis n’hi ha uns quants van amb uniforme de policia. Al meu, no. El director diu que un policia no te lloc a un institut. El meu es un dels pocs que no te policia en tot NY I dels pocs que no te detector de metalls al Bronx. El dean al meu col.legi és un noi jove, alt, format per a fer la feina. És seriós i es nota que controla. Parla amb mi, intenta tranquil·litzar-me*. Em diu quins seran els propers passos i que caldrà fer. Que faci un informe de tot el que ha passat i li ho doni a la AP. Informe, informes… sempre…. Report it, you have to report it…. Ho escric. Estic trist. Confós. Tens, tinc calor. Estic suant. Estic nerviós. Em dedico al informe. L’acabo dient que sóc conscient que no he de marxar de l’aula, que m’ho han dit a diversos llocs fóra del institut. Però que conscientment ho he fet sota consell d’un company i també amb el precedent del primer dia de classe quan un alumne va marxar de classe sense el meu permís li vaig dir: “si surts no tornes a entrar.” Quan va voler entrar, el vaig enviar al director. Ell va venir i em va dir: “surt.” “No no puc sortir de l’aula.” “Si, surt un moment no passa res.” El director li va dir al alumne que jo havia actuat correctament. I que havia de fer-me cas. Però va afegir, si volen anar al lavabo hi han de poder anar... Jo pregunto: si volen sortir 10 per hora també? no 10 no, menys, però els que surtin que surtin un per un... Ara, no pot estar enlloc més, aquest noi, el necessito a dintre la classe (aquell dia tot era un merder nois que no sabien a quina classe anaven, gent perduda....) el noi va tornar a entrar. Tota la xerrada va tenir lloc fora de la classe....

Acabo l’informe i li dono a la AP, és una noia hispana, baixeta i refeta. Grassoneta. Amb caràcter i que ahir em va escoltar, em va deixar parlar, vaig notar com estava senzillament escoltant atentament, assentint. Conscient que la catarsis, l’expressió verbal de continguts mentals vinculats a situacions traumàtiques es realment efectiva a l’hora de superar un mal moment.

Realment agraixo molt el seu suport. Ahir vaig experimentar molts sentiments. M’ho vaig passar malament, desbordat…. però realment em vaig sentir recolzat i això en un país que no és el teu vivint una situacio dificil, no te preu. Realment s’agraeix.

Avui dimecres.

L’ordinador no ha aparegut I he hagut de fer classe a uns alumnes, alguns dels quals segur sabien el que havia passat el dia anterior… sabien vull dir sabien qui havia robat el ordinador.

Valent, tocat pero amb fermesa he afrontat les classes. S. com sempre, invariablement, l’ha liat una mica, pero ha anat forca be.

Han “interrogat” tots els alumnes que hi havia a la classe, sembla que no tenen cap pista clara. Algu diu que han sentit que S. en algun moment va dir que el tenia ell….

Res, durant el dia no s’ha avancat. He xerrat amb la Jenny la AP, m’ha animat, m’ha cantat alguna de les virtuts que veu en mi. Que vol que hi estigui be al insti, que si has fet aixo I allo que si vas col.laborar amb tal I qual…. Una mica de ajuda per a la meva autoestima…. Saps? Ella, la meva autoestima, esta acostumada a que la tingui una mica massa amunt potser…

Marxo, el pack de benvinguda a NY o al Bronx encara no ha acabat… el desti te preparadeta per mi una altra sorpresa. Desagradable sorpresa.

He anat a comprar un telf sense fils per casa, ja tenim telf 00 1 212 369 8436.

Vaig al metro. En anar a marcar la meva targeta veig que una noia utilitza la porta que permet sortir a gent que va carregada, ella empeny un cotxet amb un nen I arrossega amb la ma lliure un altre nen. Li obro la porta, tinc el meu ticket mensual a la porta. Somric mentre aguanto la porta li dic: “ you’re welcome” (de res) per respondre al seu “Thank you honey” (gracies carinyo) Tinc la porta oberta encara I entro. Avanco 4-5 passes ve una policia I em diu que m’he colat al metro I que ho ha vist….

Mare de Deu…. Li dic que si que tinc el ticket a la ma, que he ajudat a la noia de les criatures I que puc anar a picar amb el meu ticket.

Show me your ID diu seca. Ensenyam la teva identificacio. Tinc un carnet Espanyol I el meu visat. No ets ciutada america? No.

Go there and sit. Ves cap alla I seu.

Un moment, un moment, puc anar, marcar el meu bitllet I ja esta…

Molt, molt seca diu, go there and sit. Arriben dos polis mes I m’envolten. Miro al voltant, el mon segueix el seu curs… ningu mira… soc el protagonista principal d’una pel.licula que de moment no interessa a ningu per que ja s’ha vist moltes vegades…

Miren el meu carnet, em pregunten, on treballo, no coneixen l’insti que esta a 500 metres d’on soc… No estic massa nervios per que se que no he res, pero estic desconcertat… jo assentat, ella dreta I els altres dos de metre-85 i 80 i 95 kg respectivament mirant que el de la barba no s’escapi…. Welcome to NY em ronda pel cap… si, el meu pack de benvinguda… esta cremant el que de debo espero que siguin els ultims “cartutxos”….

Li demano que, que esta passant quan comenca a escriure coses en un full que sembla com una multa. Em crida que estigui callat, I que no faci preguntes, que es ella qui fa les preguntes… per dintre penso. Mala pecora… si ets com les de les pel.licules. Ets igualeta cabrona… Estic segur que si m’aixeco I vaig a picar el meu bitllet m’arresten. De fet no ho puc fer pq el meu bitllet el te un dels altres polis… Callo.

Em posa la multa un cop ha confirmant que no soc Taliban…

En acabar intento xerrar amb ella, no hi ha manera, no ha estat formada per xerrar. Ni per pensar crec. Em diu que tinc dret a reclamar, pero que m’he colat I ella ho ha vist…. Que digui que soc profe… potser aixo ajuda…

Veus, la noia dona solucions… joder, si al final resultara que si te una neurona dedicada a pensar…. Aixo si que m’ha animat, la meva professio als USA esta tant denigrada que potser et treuen les multes que no et mereixes…

Torno a casa. Molt, molt fotut… penso que foto, que cony foto…. Que he fet pq em passi aixo.

20 min. de metro son suficients per recordar que una ment ocupada en quelcom no pensa en res mes. Que he de fer pq em treguin la multa. Vinga Quil.li activat pq sino t’enfosaras… En sortir veig un poli, li explico el que ha passat, la meva versio. Em diu que li sap greu que m’hagi passat aixo… ja saps alguns companys…. Que tinc dret a reclamar m’indica el numero … truco, ja han plegat. Dema ho provare de nou.

Penso que… endavant. Endavant Quil.li. Tu ja sabies que seria dur. Clar ningu va parlar de robar ordinadors ni de policies…

Hi ha dues opcions, plegar o seguir. No, nomes hi ha una opcio seguir.



Divendres 24 de Setembre.

Estic be. Em sento fort. Ahir les classes van anar molt molt be.

Vaig actuar molt correctament. Inflexible amb les nostres normes o pautes de comportament.

Nostres pq les vaig dir el primer dia, vaig demanar si estaven be, si en volien alguna mes o si en sobrava alguna I els moltes vegades apatics noiets del Bronx… no van dir res… van signar el seu contracte I ja esta…

Vaig sortir del insti molt content. Vaig anar a correr al Central Park, vaig quedar amb una amiga… ens van col.lar (ens van donar unes entrades a ultima hora… que sino la poli… ja se com les gasta…) per una pel.li que estrenen avui a NY. Dues cervecetes I a dormir.


Pels curiosos… jo a casa meva I ella a casa…. Seva..

Seriosament, no vull que ningu pateixi, ni que ningu tingui sentiment de pena cap a mi… em molesta MOLT aquest sentiment. Si voleu podeu enviar-me energia positiva mentalment. Segur que la rebo.

Pare, mare, Anna, Tina, Jordi, Beto, Joan, Conxita.

Avui us reuniu com cada any per celebrar el sant de la mare. Us sorprendre amb una trucada…. Be segur que l’espereu la trucada… o potser no…

Petons.

I ara si mes que mai…

Hasta la Victoria Siempre!!!!