Diversidad...

New York, 22C. Llueve un poco.

Hoy hace un mes que llegué a NY en este mi segundo año aquí.

Este segundo año soy profesor de Ciencias, mis alumnos son más jóvenes de 11 a 14 años.

Mi laboratorio está organizado en 5 “estaciones”. Una estación es una mesa de trabajo.En cada una de ellas hay 4 alumnos. Uno de ellos es el encargado el material y es el único que puede circular por la clase para ir a buscar lo que necesite el grupo. Otro es el encargado de que todo quede limpio, todos toman nota de los experimentos que hacen. Evito al máximo hacer experimentos receta. Experimentos en el que los jóvenes científicos tiene que ir simplemente siguiendo unos pasos. Intento hacer una parte teórica y algunas preguntas abiertas para que ellos investiguen. Hacen sus propios experimentos para responder preguntas o si es demasiado complicado en grupo decidimos los pasos para llevar a cabo la investigación.

Trabajo en UNIS. United Nations International School. Un 55% de mis alumnos son hijos de trabajadores de las Naciones Unidas. Así pués mis clases son literalmente las más internacionales del mundo. En la estación 5 del grupo M3-05 tengo la combinación más excitante de todas. F.Z. de Eritrea. R.W. De Zimbawue. H.S. de Eslovenia. R.S. de India y M.T. de Filipinas como la mayoría de mis alumnos este año son muy trabajadores y estan muy bien preparados. Me encanta ver la mezcla que hacen y el equipo que consiguen hacer. Algunos casualmente coninciden con el estereotipo que tenemos asociado a ellos… Así pués R.S. el indio, tiene un racionamiento abstracto más elevado es más intelectual. Como F.Z. de Eritrea es más habilidoso manualmente.

Cuando me he enterado que H.S. es de Eslovenia casi no me he podido contener... No se lo he dicho, pero Eslovenia es un sitio muy especial para mi. Las dos primeras veces que fui a Eslovenia era por que me gustaba mucho una chica. Las dos últimas ya no estaba enamorado y fui por que tengo ahí gente que aprecio mucho y con los que me gusta compartir, entre otras cosas, excursiones.... Ahora estoy enamorado de Eslovenia. Al final de la clase le he pedido que se quedara un momento, hemos hablado. Le he explicado que he estado varias veces en Eslovenia, que me encanta Ljubljana, que he escalado en sus montañas, en roca y en hielo, que he andado por los campos eslovenos con nieve en invierno y con hierba en otoño y en primavera y que me he quedado triste al no poder hacer lo mismo en los alrededores de Sarajevo por que en algunos sitios sigue la amenaza de las minas antipersona. Cuando H.S. se iba le he dicho "Se Vidi mo" (nos vemos, en esloveno) ella se ha girado de golpe ha reido y me ha preguntado ¿hablas esloveno? ...

UNIS

UNIS: United Nations International School. (Escola Internacional de les Nacions Unides)

“Quil.li: llámame cuando puedas”. Aquest simple missatge estava a la bústia de missatges nous un dia de principis de Març. Era d’un col.lega de Madrid que treballa a NY i que m’aprecia prou per aconsellar-me una bona feina. En trucar-lo va dir-me:
“Puede que en UNIS necesiten algun professor de ciencias o de matemáticas. Creo que deberias ir, con tu perfil, tienes posibilidades”.

M’ho vaig prendre molt seriosament. A UNIS tothom hi vol anar.

Vaig rastrejar la web de l’escola, me la vaig empollar… vaig buscar-ne informació a internet, vaig veure el curriculum que tenen, vaig veure el perfil d’alumnes que tenen, quines són les activitats que fan, vaig investigar qui m’entrevistaria si aconseguia una entrevista, vaig saber la seva edat, els seus gustos i li vaig enviar un email amb el meu curriculum creuant els dits. No em va dir res.... El meu col.lega em va dir: “bueno es que reciben 3.000 curriculums al año…” vaig veure que el meu era un mes de la pila però vaig pensar que jo tenia quelcom que altres no tenen: “determinació i estratègia…” i una altra cosa molt important, ja estava a NY… enviar un curriculum inflat a través d’internet està només a uns “clics” de distancia dels nostres ordinadors... és molt fàcil. Anar allà i defensar-lo no tant. Vaig veure que havia de fer quelcom per treure el meu curriculum de la pila… vaig trucar 4 vegades (la tercera no va ser la vençuda) però al final vaig aconseguir la meva entrevista en enfatitzar que vivia a NY i que estava disponible per visitar l’escola. Vaig aconseguir la meva entrevista.

La meva entrevista, la vaig assajar. Amb una amiga de NY la vam simular dues vegades. La segona vegada fins hi tot em vaig posar la roba que portaria al dia següent. Preguntes típiques, preguntes no típiques… intenta treure tal tema i no parlis de tal altra cosa…


East River. Vist des de UNIS.

Jo pensava: aniré allà, xerrarem15 minuts i un obtindré un dels clàssics “Ya te diremos algo…” però en anglés... "we´ll tell you something..." No va ser així. Va ser: “Et pots quedar una estona més?. M’agradaria molt que et poguessis entrevistar amb els directors de les dues escoles, de la High School i de la Middle School… jo tenia pressa però vaig mentir: “no, cap problema…”

Vaig passar a veure un dels directors. Vam estar bastanta estona, uns 40 minuts. Vaig jugar les mateixes cartes que amb el primer entrevistador, dues idees molt clares:
1- Dins meu hi ha un profe i 2- sóc un tot terreny. Vaig notar molt bon feeling… i de fet al cap d’una estona tot el que sabia de l’escola ja estava de banda i era simplement jo parlant dels meus principis educatius, del meu tarannà i filosofia davant d’un director….

(queda pendent explicar aquesta part de l’entrevista)

Vaig passar a veure la directora de la High School va ser més curt però també agradable.

Aquella nit els hi vaig agrair als tres entrevistadors el temps que havien m’havien dedicat i l’oportunitat de visitar l’escola a través d’un email.

Una setmana més tard. Tenia un email del director de la Middle dient: ¿pots passar a parlar amb el cap de departament de ciències? 4 dies més tard em veia xerrant amb un home anglès que em feia preguntes diferents i orientades a una assignatura que mai he ensenyat, ciències per a nens de entre 11 a 14 anys… jo vaig anar dribblant com vaig poder … uns 20 minuts més tard estava en una situació de dos contra un… el director i el cap de departament contra mi… em van apretar una mica més i van acabar dient-me: “ens agrades molt (com a professor) creiem que tens potencial a la nostra escola. Ens agradaria veure’t fer una classe. Et volem veure en acció.” Vam estar veient quins dies ens anava bé a tots tres… el director, molt amablement, va deixar clar que no volia destorbar el funcionament de l’escola on jo treballava i que hi havia d’anar en algun moment que no tingués classe. Per diversos motius va ser molt difícil aconseguir que tots poguessim coincidir. Llavors és quan Quil.li Ruiz va posar tota la carn a la graella. Mentre ells miraven el calendari per veure quina carámbola podien fer. Vaig pensar has d’anar de cara a barraca… seriós, segur i mirant’los fermament vaig dir: Faig cinc classes al dia, si voleu podeu pujar al Bronx, allà em veureu realment en acció….” Van aixecar el cap a l’hora, em van mirar, es van mirar un moment i el director em va demanar si podia sortir un moment de la seva oficina. A fora vaig pensar: una de dos o em foten una patada al cul per vacilón… o m’ofereixen la feina…

El director em va convidar a entrar de nou. “Mira, la veritat, lo de veure’t en acció és un formalisme…a tothom a qui li diem ens el acabem quedant… Et recomanaré al nostre director general, si vols l’any que vé pots treballar a UNIS”. Recordo clarament que tot aixó va passar el 25 de Març del 2005. Ara treballo a UNIS.

UNIS: United Nations International School. (Escola Internacional de les Nacions Unides)

Adeu al Banana Kelly

Tot i tenir els meus mals moments, el meu any al Bronx ha sigut una grandíssima expèriencia. Experiència ha fet que aconseguís el que volia quan vaig venir a viure a New York; viure intensament. Asseguro que al Bronx, fent de professor de Mates… vius intensament…

Als EUA quasi tothom que treballa en un institut se’l anomena pel cognom precedit de Mr. o Mrs. El meu director al Banana Kelly seria doncs Mr. Joshua Laub. No obstant tothom li diu Joshua. Kyle, Amanda, Stephanie, Karl, Quil.li, Jenny… al Banana Kelly tothom es diu pel nom. En Joshua, el director, és el millor professional del món de la educació que he vist mai. En un dels pitjors ambients educatius del món, el Sud del Bronx, ell és el director d’un petit institut, uns 270 alumnes, un 22 professors Ell no vol tenir policia a l’institut (cosa que és molt normal als institus publics a EUA). Ell administra el pressupost decideix tenir menys gent a les oficines i poder contractar més professsors amb el que aconsegueix tenir grups més petits a les aules, menys alumnes per professor. Quan l’administració de la ciutat entra al institut al estil Inquisició espanyola i li diu: “Degut a que va passar aixó o allò, degut a que hi ha alumnes que cometen la greu infracció d’anar al lavabo sense el “passi del lavabo”, degut a que al institut del pis de sota va haver-hi tal baralla … enviarem unes patrulles de policia durant dos dies. Quan passa tot aixó, ell demana: ¿per que no m’envieu una patrulla d’educadors socials durant dos dies?


Vaig aprendre moltes coses l’any passat de’n Joshua. Moltes. L’admiro profundament.

El dia que li vaig dir que no seguiria al Banana Kelly tenia un nus a la gola que em va costar aguantar. Per que hi ha una sensació que a vegades tinc, la de pertanyer a algun lloc… en el fons em sabia molt greu marxar, sento molt a dins que pertanyo al Banana Kelly…. De fet, aixó va ser el primer que ell em va dir: “but you belong here” …. obertament va insistir en que li donés la oportunitat de parlar amb mi per que em volia convencer que em quedés….



Al cap d’una setmana vam xerrar dues hores al institut i una hora al cotxe quan em va portar a casa. En acomiadar-se va dir: “I understand you want to leave but in the South Bronx we do need good teachers. The kids at UNIS will learn no matter who teaches them. But I care about you. I love you and as I love you I want you to choose what you think is better for you.” “ Entenc que vulguis marxar però al Sud del Bronx realment necessitem professors bons. Els nois de UNIS aprendran tinguin el professor que tinguin… No obstant també em preocupo per tu. T’estimo i com t’estimo vull que escullis el que creguis és el millor per tu.” Aquest I love you no és el de les pelis és quelcom que a vegades s’utilitza quan t’agrada algú en el sentit ampli de la paraula.

L’última vegada que el vaig veure, al dinar de final de curs, ens vam acomiadar amb una abraçada. I també amb un nus a la gola quan li vaig dir: “Jo sé perfectament que pertanyo al Banana Kelly” “tio, et trobaré a faltar” va dir-me. “Compta amb mi per fer classes de respàs els dissabtes així els nous professors podran descansar…*” “si, però et trobaré a faltar igual”.

*Jo ja fa molt temps que no dic les coses per dir-les.