Enyorança

Al Abril es casen l'Anna (la meva germana) i el Jordi serà quan torni a casa...

Estic bé a NY, a vegades realment molt molt bé... per la meva feina (que alguna vegada em porta alguna maldecap), per les activitats extra laborals que tinc, NBA, música, teatre, esport.... No obstant sento una certa enyorança que últimament s´ha accentuat... ja fa més de 6 mesos que sóc aquí.... ja vull tornar encara que sigui uns dies, una estona. Vull anar en bici per Barcelona, vull veure Monsterrat, caminar per allà i rossegar una branca de romaní, i quedar-me encantat en les figures que sempre descobreixes a Monsterrat, vull veure el Barça en un bar que no sigui a Manhattan.... Algun dia he escoltat Catalunya Radio i és llavors quan tinc tant clar d’on sóc, què m’agrada i on pertanyo... He recordat que moltes vegades en aterrar al Prat m'emociono, encara que hagi estat fora només uns dies. He pensat que és possible que al Abril, quan arribi, plori.... Fa molt temps que no ploro, i plorar, de tant en tant va bé.

Vull estar fisicament amb els meus amics, veure els pares una altra vegada i compartir, amb ells, les meves peripecies... I veure la Tina, i l’Estany, i parlar amb ella de les seves opos (de les que m’he autoanomenat tutor) i l’Isaac, caminar amb ell per Manresa sense anar enlloc més que al final d’una conversa que sempre ens fa aprendre quelcom.... i passar per l’institut del any passat i confirmar que els meus alumnes segueixen allà fent de les seves... Vull estar a casa i que alguns dels que em coneixen bé confirmin que cada vegada tinc menys pèl, que m’ha caigut molt cabell del cap i m’han “caigut” molt poques de les idees que tenia en venir aquí. Que segueixo peti qui peti amb els meus projectes, sempre en el fons... penso:

Hasta la Victoria Siempre.